Ahir es va celebrar el ple municipal. Finalment, el PP va presentar una moció demanant que l’Ajuntament enviï al Ministeri de l’Interior “fitxers genèrics” del padró relatius a persones immigrants. La moció es va rebutjar, entre altres raons perquè l’Ajuntament ja cedeix dades del padró sobre un individu quan un cos policial les sol•licita per raons de seguretat o per necessitats d’una investigació policial.
El PP va presentar la moció per oportunisme. Per tenir l’oportunitat de desplegar el discurs en matèria d’immigració que darrerament ha intensificat.
Però sobretot va posar de manifest la miopia absoluta del PP en aquestes qüestions. Fa uns dies el PP va demanar que no s’empadronés els immigrants sense papers. I uns dies després va demanar que s’enviessin les dades del padró al Ministeri com a mecanisme per lluitar contra la immigració irregular. Gran contradicció demanar per una banda que no s’empadroni els irregulars i per l’altra demanar que s’utilitzi el padró per combatre la immigració irregular.
Si no se’ls empadrona, com sabem quants són i on són? I si no sabem quants són i on són, com combatem el fenomen? No ho sé... crec que els del PP van quedar retratats en el que, fent servir paraules seves, no era res més que una maniobra.
Una maniobra que els va permetre tornar a vincular immigració i delinqüència. Una maniobra que els va permetre posar el crit al cel perquè a Badalona hi ha quatre barris amb més d’un 30% d’immigració, fet que també es dóna a Madrid, on governa el PP i on hi ha 3 barris amb més del 30% d’immigrants i 7 districtes sencers amb més del 20%. Una maniobra que els va permetre repetir que per culpa dels immigrants irregulars, o de la immigració en general, tenim els serveis socials saturats i greus problemes de seguretat ciutadana.
No nego ni he negat mai que la immigració genera problemes. Però també crec que és una oportunitat. Per exemple, per a garantir que el nostre país no sigui d’aquí poc un país on per cada jove de 18 anys hi hagi tres avis de més de 90. La qüestió és prou seriosa i complexa com perquè se’n parli amb rigor.
I rigor és el que, modestament, vaig intentar aportar al debat d’ahir. Ho dic perquè el regidor Xavier García Albiol porta dies dient que creu que és una “injustícia social” que els immigrants sense la situació regularitzada es puguin operar de cataractes i facin, en conseqüència, que les llistes d’espera per a aquesta intervenció siguin més llargues del que haurien de ser. Ho ha dit ell, no pas jo.
I quan un sent una afirmació d’aquestes característiques, es pregunta si pot ser veritat. I, davant la pregunta, busca la informació. Les dades. El rigor. Per això ahir, al saló de plens, vaig haver de dir-li al regidor popular que les dades indiquen que el que diu no s’ajusta a la veritat.
L’any 2009, a l’Hospital Municipal de Badalona es van realitzar 823 operacions de cataractes. En aquests moments, hi ha una llista de 239 persones pendents d’operar-se, que implica 57 dies d’espera, és a dir, menys de dos mesos. Sabeu quantes d’aquestes 239 persones són estrangeres? Quatre. Sí, quatre. Només quatre. Aquest és el gran nombre de persones immigrants que, segons en Xavier García Albiol, col•lapsa les llistes d’espera per a operar-se de cataractes a la nostra ciutat.
Però buscant la informació, no em vaig voler quedar només amb l’anècdota de les cataractes, i vaig pensar que potser caldria també conèixer dades globals sobre els ingressos hospitalaris, no fos cas que aquí sí hi hagués un important pes de les persones estrangeres irregulars que fes que els serveis de l’Hospital Municipal estiguessin col•lapsats.
L’any 2009, l’Hospital Municipal va registrar 9.220 ingressos. D’aquests, 44 eren de persones estrangeres amb targeta sanitària o conveni de col•laboració. Només 5 eren persones estrangeres sense targeta sanitària. Tot indica que, almenys en aquest centre hospitalari, la població estrangera –regular o no- no suposa un problema per mantenir el servei d’ingressos hospitalaris en nivells de qualitat acceptables.
Segurament no passa el mateix en l’assistència primària. És probable que en aquest sector de la sanitat –com en el de l’àrea materno-infantil- el pes dels immigrants sigui major. Perquè de la medicina familiar, la dels CAPs, les persones immigrants en fan ús, com és lògic, ja que han de sotmetre’s, com tothom, a un seguiment mèdic periòdic i a tractament quan pateixen una malaltia. Només faltaria. És un dret que tenen com a persones. Però fins i tot és una obligació des del punt de vista de la seguretat sanitària. Us imagineu el risc sanitari que podria implicar tenir una part de la població –per petita o gran que sigui- sense accés a la sanitat? Cal empadronar-los també per aquesta raó.
Un darrer apunt. Aquest matí he estat amb el president Pujol a l’IES Barres i Ones, a Sant Mori de Llefià. Davant nois i noies de 16 i 17 anys, el president ha parlat dels grans canvis que han viscut la ciutat i el país en els darrers 30 anys. De com els pares i els avis d’aquests joves han estat els principals protagonistes d’aquests canvis. I, també, del paper clau que els polítics –malgrat l’actual desprestigi- han tingut en aquesta transformació positiva. I els ha animat a fer-se seu i a continuar aquest procés endegat pels avis i els pares. Els ha encoratjat a participar. A veure’s com a actors de la construcció d’un país que encara té moltes coses a fer.
I ha parlat, també, d’immigració. De com ara, de la mateixa manera que en la dècada dels 50 i 60 del segle XX, Catalunya ha de fer un esforç important per a integrar la població nouvinguda i mantenir la identitat pròpia del país. Ha parlat d’un dels nostres principals reptes. D’un repte que, per a un país petit com el nostre, és de gran importància i requereix un lideratge fort, allunyat dels extremismes, els oportunismes i la demagògia. Ho ha dit convençut que, malgrat els problemes que implica, a aquest fenomen no s’hi pot respondre amb simplismes com els d’en Xavier García Albiol. Davant el president Pujol, hi havia alumnes nascuts a Catalunya, de pares nascuts a Catalunya i de pares nascuts a Espanya i fora d’Espanya. I també hi havia molts nois i noies nascuts al Marroc, a Argentina, a Bangladesh, que fa sis o set anys que viuen a Catalunya i s’eduquen i parlen en català...
A l’institut, hi conviuen nois i noies de fins a 20 nacionalitats diferents. Segur que no els ajudarem a ser i sentir-se catalans si des de la política ens dediquem a llençar missatges com els que difon el regidor més mediàtic de Badalona.
