HERETGIA SEGONS SANT BENET. 23.01.2010
Per Albert Gómez
Ja fa dies que em volta pel cap. Tinc moltes ganes d’anar a pujar les ja mítiques rampes del Tagamanent. Ja ho sabeu, soc home de circumvalacions jo. Quedem als Burots, bé han quedat l’Avi, l’Anscari, en Sergi, l’home no tan senzill i els novells trekkkkeros, ah! Finalment el màster també és presenta amb els seus cinc minuts de retard habitual.
Sortim doncs i ben aviat al arribar als quatre rellotges m’acomiado ja que la resta van a fer els portets i ningú s’anima cap al Montseny, la meva estrena no va ser tan condescendent, probablement em vaig equivocar de companyia.
Enfilo cap a Parpers i trobo una colla d’ uns trenta-cinc, quaranta ciclistes que baixen, i jo solet, continuo fins a Santa Agnès, Cardadeu i la ctra. de Marata i cap a la Garriga, entro a la C-17 aprofitant el voral ample fins al tunel, el tunel de la por. Finalment ja soc als peus del Tagamanent, sabia d’ antuvi que no era el millor dia per venir, però les ganes poden més, el ferm es humit i amb una fina capa de fangueli que no em deixa posar-me dret pràcticament durant tota la pujada, no queda altre remei que serrar les dents i anar fent. El mal parit es tiesso de debò.
Rebufant arribo al Bellver, necessito un descans les molles em salten per tot arreu, tot i que hi ha algun descans entre rampa i rampa que son d’agraïr. Contemplo el paisatge i examino l’estat de la pista de sorra, sembla compacte i de moment amb poc fang, ja ho deia jo el sol d’ aquests dies ho ha assecat tot, je, je. En principi es roda molt còmode, llevat d’ un tram un tan pedregós en que se senten unes castanyoles, deuen ser les meves dents que repiquen perquè el que és la Felt aquesta no absorbeix res de res, això si el Pla de la Calma tal i com ho diu el seu nom, i un bé negre!!!, només faig que pujar i pujar , trobo encara alguna raconada amb neu i els bassals tots envidriats, malgrat tot es circula força bé tot i que en el fre de davant si va fent un panot de fang però llevat d’això el pecat és sofrible. De fet ja venia amb la idea de que havia de fer 10qms. així, per tant, no m'he atabalat en cap moment.
Enfilo cap a Parpers i trobo una colla d’ uns trenta-cinc, quaranta ciclistes que baixen, i jo solet, continuo fins a Santa Agnès, Cardadeu i la ctra. de Marata i cap a la Garriga, entro a la C-17 aprofitant el voral ample fins al tunel, el tunel de la por. Finalment ja soc als peus del Tagamanent, sabia d’ antuvi que no era el millor dia per venir, però les ganes poden més, el ferm es humit i amb una fina capa de fangueli que no em deixa posar-me dret pràcticament durant tota la pujada, no queda altre remei que serrar les dents i anar fent. El mal parit es tiesso de debò.
Rebufant arribo al Bellver, necessito un descans les molles em salten per tot arreu, tot i que hi ha algun descans entre rampa i rampa que son d’agraïr. Contemplo el paisatge i examino l’estat de la pista de sorra, sembla compacte i de moment amb poc fang, ja ho deia jo el sol d’ aquests dies ho ha assecat tot, je, je. En principi es roda molt còmode, llevat d’ un tram un tan pedregós en que se senten unes castanyoles, deuen ser les meves dents que repiquen perquè el que és la Felt aquesta no absorbeix res de res, això si el Pla de la Calma tal i com ho diu el seu nom, i un bé negre!!!, només faig que pujar i pujar , trobo encara alguna raconada amb neu i els bassals tots envidriats, malgrat tot es circula força bé tot i que en el fre de davant si va fent un panot de fang però llevat d’això el pecat és sofrible. De fet ja venia amb la idea de que havia de fer 10qms. així, per tant, no m'he atabalat en cap moment.
Per fi arribo a Collformic on hi faig un bon esmorzar i en acabat amb molt d’ empenta retorno cap a casa com un coet amb un somriure d’ orella a orella com si d’ una malifeta és tractés i em deleito passant ciclistes enfangadet com vaig.
L’ heretgia ja està feta, tan sols espero que el foc només em rescalfi els peus.
Albert Gómez
Desnivell 1853 m.
Distància 115 Qms 10Qms de sorra
Foto, foto d’ arxiu.
