Després d’anys d’intentar un nou i millor camí econòmic i social per a aquest territori maltractat, aquesta aposta individual i individualista per a perpetuar un model econòmic monopolístic i contaminant a la zona nord de la Ribera d’Ebre ha aixecat una revolta social dels municipis i comarques veïns. La CANC, Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, està organitzant amb grans esforços i dedicació una manifestació a Ascó mateix per a aquest diumenge. Ja veurem si som a temps de posar-hi solució, però ara cal posar-ho tot a la graella, tant al carrer com als despatxos de palau.
Aquesta voluntat pròpia d’acollir els milions de tones de residus nuclears d’alta radioactivitat de l’Estat és descabellada o impensable per a la majoria de la població, però troba un coixí social real en aquest municipi i uns quants d’altres pobles veïns format per gent que treballa en aquesta indústria i per famílies que en depenen des de fa una generació. És el que en diuen municipis amb cultura nuclear, que avui ja viuen preocupats perquè els seus llocs de treball tenen un horitzó d’uns 15 anys, quan caducaran els anys de vida útil de la nuclear, i que ara per ara pràcticament no tenen cap altra sortida econòmica fora d’aquesta activitat industrial. Aquesta situació s’ha agreujat ostensiblement els darrers anys amb la desinversió industrial d’Erkimia i indústries auxiliars i la despoblació progressiva a la veïna població de Flix industrialitzada per aquesta factoria química des de fa més de cent anys.
Malgrat que aquesta font econòmica raja molt i infla els pressupostos del municipi, el cert és que aquests darrers 25 anys Ascó ha perdut població, igual que l’ha perdut la resta de Ribera nord seguint la línia del riu.
Cal revisar el resultat de tants anys d’economia local subsidiada que ha significat la creació de grans infraestructures municipals i gairebé gratuïtat d’impostos, vida i festes al municipi, que si s’acaba el mannà nuclear és impossible de mantenir. Perquè l´únic demostrable que ha portat fins ara aquesta economia és l’envelliment massiu i progressiu de la població i la marxa de bona part d’habitants cap a residències en poblacions com Móra, l’Hospitalet de l’Infant, Cambrils, Reus o Tarragona, llocs des d’on tornaran cada dia per a treballar a la central.
Aquest fracàs social acompanyat de la impossibilitat de diversificar l’oferta econòmica i laboral d’un municipi que ha optat per enfortir el seu lobby i el seu clúster nuclear ara es vol resoldre fent la pilota encara més grossa, optant per fer que les persones que hi viuen tinguin encara un risc més gran al seu costat i perpetuant-lo per a les generacions que vindran. Sense valorar que les repercussions negatives d’aquesta decisió afectin a tots els pobles i comarques veïnes i a tot el nostre país.
El nostre país ja fa anys que paga una gran hipoteca per la presència d’una indústria tan contaminant, que a hores d’ara no té –ni se sap si n’hi haurà- solució per als seus residus, però encara té el repte de poder oferir un altre projecte de futur per a aquestes persones i aquestes comarques.
La incapacitat d’oferir-lo fins ara és la porta oberta de bat a bat que aprofiten tots aquells que hi guanyen quan s’ajunta la fam amb les ganes de menjar, és a dir, la voluntat exterior de dominació econòmica i social d’un poble per a convertir-lo en el gran abocador radioactiu, amb els interessos dels que, des de dins, volen liderar aquesta dominació.
