Testament
Per coses d’aquelles que passen a la vida, un servidor, de tant en tant, fa endreça dels seus escrits. Avui n’he trobat un datat l’any 1992 i m’ha fet gràcia, recuperar-lo per desar-lo en aquest bocinet de Cau.
No ho sé, però potser et pot arribar a agradar i tot.
Les últimes voluntats d'un bon jan
La porta s’obra i una ombra amb texans i bambes s'escola dins del local. Jo, de la barra estant, m’ho miro tot amb un xic de por. I és que arriba la nit i sóc tant fràgil.
El primer que m’ha sucat de saliva ha estat aquell paio vestit amb trajo blau marí, cabell curt, corbata estreta i maletí. Ha buidat un suc de tomàquet ben servit per la Merxe. No ho sé, però el manso, se m’ha presentat com algun d’aquests executius nord-americans en viatge de negocis. I és que, amb tot això de Diagonal Mar, el Fòrum, el 22@ i tota la pesca, ja se sap.
L’americà ha vingut cap a les deu del matí. Tenia pressa, força pressa i jo també, què carai! Que després d’una consumició sempre ve la dutxa i el fregar suau i dolç de la Merxe que, de mica en mica, es va espessint i es torna més pesat.
Després, cap a les onze, n’ha arribat un amb cara de fàstic. Ha deixat sobre el taulell un sobre amb segell oficial. Ha demanat una cervesa, m’ha agafat i hem anat a seure al costat dels finestrals que donen a l’avinguda. Quins ulls més tristos! He mirat d’abocar-li un xic de cervesa damunt la taula per a fer-lo riure, però no hi ha hagut manera.
Més tard, ha arribat aquell xaval amb un llibre administrativament imprès sobre els drets i deures del ciutadans. Deu haver fet 18 anys i li han regalat perquè sigui un bon ciutadà.
La sirena d’una fàbrica propera ha anunciat l’arribada d’una munió de treballadors. Venen a dinar. I, per a mi, aquest és el millor moment del dia, car és el més animat.
En Paco ha vingut per ajudar la Merxe amb el tràfec dels pencaires. Avui, m’ha tocat aquell homenot de barba i bigoti que sempre menja un plat de seques amb botifarra. M’agrada. Pel que he pogut sentir, l’home és un olotí vingut a Barcelona als anys 60 i que va trampejant com pot amb la il·lusió de dona i quitxalla.
Tothom garla i fa gatzara. És clar, a la fàbrica no tenen pas temps de fer-la, els fan pencar com ases, els fan bellugar més que un got de cervesa en una Festa Major. Torna a sonar la sirena.
El senyor d’Olot escura el poc vi negre que resta dins meu i s’aixeca. El bar es buida, la fàbrica s’omple. Quan acabin de treballar marxaran cap a casa i veuran per televisió com un senyoret rodanxó i un altre d’esfilagarsat inauguren una carretera que no han construït.
A la tarda, tot ha estat diferent. Primer, ha vingut aquella mossa de divuit anys, provocativa i ingènua, que ha deixat marcat al meu cos amb el seu pintallavis d’un roig encés. En acabar, ha pagat amb un bitllet tret de la seva pitrera. Quan en Paco ha anat a recollir el bitllet, la xicota li ha fet un somrís amable tot abrandant les seves raons damunt la barra. He vist la Merxe mossegant-se els llavis per no fotre-li una ventallada.
Més tard, cap a les sis, han entrat aquella canallada de setze anys rient i tustant-se, demanat cerveses, martinis, llimonades, taronjades, alguna cola i, fins i tot, un tanto de rom a pal sec. Sempre hi ha el que es vol fer l’home, oi?
Vuit parells de llavis, vuit dutxes, vuit fregades de la Merxe.
Però ara és de nit i tinc por. Ahir van morir tres companys en acte de servei. És la guerra! El bar s’omple de jovent, la música s’alça, algú demana un vodka amb llimona, les mans d’un manso grapegen impunement el cul de la Merxe. En Paco es mossega els llavis, mentre jo sento els cops secs del gel dins del meu casc. El suau lliscar de la llimona, el temptador pessigolleig del vodka i l’espurnejant caiguda de la llimonada sempre m’han agradat, però em posen els nervis de punta.
En Paco m’ha portat al nou amo. És allà, al fons del bar. Ara sóc la trista joguina en mans d’aquest bevedor nocturn, d’aquest mussol bohemi, d’aquest fill de Bacus que observo de gairell. Oh! Déu! No pot ser! És aquell manso ros amb el cabell curt i engominat! Porta el refotut jersei de marca, els pantalons de pinces i les sabatilles ianquis! És l’assassí! Per Déu, ajudeu-me, que sóc difunt!
Intento fugir, però no tinc peus. No vull morir! Intento esquitxar-lo, però no puc. Aterrit, no tinc forces. Sobre la taula gargotejo aquest comiat, potser un pèl llarg –si, ja ho sé, però sóc un got i no entenc d’hores-. Veig que s’acosta l’impúdic colze de l’assassí i...
