A vegades salten espurnes tan incomprensibles com perilloses. Perquè es tracta de l'ànima de la Nació i no podem acceptar que es corrompi així com així.
Catalunya insolidària
Observo esbalaït una deriva en l’opinió social i política catalana cap a un territori a frec d’una patètica visceralitat d’insolidaritat.
El primer símptoma va ser la “bragueria” de les vegueries. Si repartir quatre províncies imposades en set vegueries escollides implica aquesta demostració pública d’egoismes municipals i comarcals, potser val més deixar-ho córrer. Per matemàtica estricta, s’ha d’entendre que per descentralitzar entre set ens el que ara tenen quatre, hi haurà ciutats que hi guanyaran i n’hi haurà que decreixeran. I per experiència de gestió política s’havia de preveure que sorgirien tensions múltiples (Tarragona/Reus, Manresa/Vic, Lleida/província...) i, per tant, s’havia de debatre la qüestió en privat fins a arribar a un consens de mínims, per evitar la sensació de separacions i enveges i, més encara, per evitar també que el govern és trobés en la disjuntiva d’haver de premiar els uns a costa dels altres. En els mesos que dura la gresca no he vist ni un/a alcalde, ni un consell comarcal, disposat a cedir i fer pinya amb les municipalitats veïnes. Un senyal pèssim per a Catalunya, perquè sense un sentiment sincer d’unitat NACIONAL, no anirem mai enlloc.
Pitjor em sembla encara, però, l’embolic que s’han fet i han provocat els regidors de l’Ajuntament de Vic amb la qüestió de l’empadronament. La immigració és sagrada, perquè mal utilitzada porta de dret a la xenofòbia i el racisme, i aquesta és la pitjor de totes les ignoràncies que es fan i es desfan. I ho dic així (el poeta em perdoni) perquè és una ignorància que es pot crear perfectament, manipulant l’opinió pública per tal que no vegi l’enorme patrimoni econòmic i cultural que la immigració ens ha regalat mentre es magnifiquen els perjudicis amb què se’ls acusa. És cert que arreu hi ha ovelles negres i que d’algun país n’han vingut moltes. Però també que d’ovelles negres aquest any n’hem trobat moltes, molt grosses i ben catalanes, de manera que en comptes de revisar de manera especial els negocis dels forans, valdria més vigilar les nostres pròpies fundacions i institucions. M’indigna que mentre hi havia feina per a tothom i el país s’enriquia gràcies a la immigració, sovint mal pagada i pitjor protegida, ciutats com Vic (que avui fa d’exemple) la rebessin sense dir ni piu per garantir-se un progrés sostingut i diligent.
Subscric fins a l’última lletra aquell eslògan que diu que “És català tothom que viu i treballa a Catalunya”, i només hi voldria afegir que, quan l’atur és alt i creixent, és un insult carregar la culpa (horrorosa paraula) als més dèbils; als que en general s’han beneficiat menys de la bonança i en general pateixen més la crisi.
