ELS MALVATS AGAIN
Ho anunciàvem fa uns dies. Viuda de Iguana e hijos torna a la càrrega. Si l’any passat, per aquestes mateixes dates, una colla de tarats segrestaven la mòmia de Lenin i se n’anaven a l’Àfrica a rescatar una marquesa a ritme de monges gipis, científics degenerats, exploradors sortits, bledes solellades i l’homenatge més pertorbador que s’hagi pogut fer mai a Charles Chaplin –tot això i més passava a El Projecte Alfa-, ara la companyia, ha decidit tirar per l’homenatge a les pelis d’espies dels cinquanta amb Els malvats.
Biel Perelló torna a signar un text sense fissures: compacte i rodó com un ou. Jordi Frades –aquesta vegada amb el mateix Perelló- torna a donar la direcció que cal i l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer (la nit que la vaig veure va ser substituïda per la Laia Martí) i el Miquel Àngel Ripeu es disposen a llegir la partitura amb el talent interpretatiu que els caracteritza.
De fet l’originalitat de l’argument no és tanta. És la típica història del típic esquiador olímpic americà vidu que perd el seu amic assassinat conjuntament amb dues persones més i un mim a Europa, li segresten la filla i es penja d’una dona perillosa, més dolenta que la llana de gos, que l’utilitza per passar un microfilm que segueixen els del KGB, l’FBI, i no sabem si la TIA, a l’altra banda del taló d’acer on mentalistes, jueus que ara humilien alemanys, oficials britànics que no es poden estar de fer gala del seu complex humor i un repertori variat de vilatans alemanys obtusos com ells sols, fan avançar o entorpeixen l’avenç de la història, no ho sabem, entre genials persecucions automobilístiques i d’esquiadors, fins a culminar en… No, això ho haureu de descobrir vosaltres.
La recepta es repeteix i funciona. Aquesta vegada, la trama, com és normal, es complica un xic. Perelló beu de Hitchcock, de Graham Greene, d’Orson Welles… I ho fa amb l’art habitual de bastir un text des de sota, donant tanta importància a crear un univers creïble, delirant però creïble, com a posar l’acudit, el gag, en el moment adequat. S’ha passat el ribot per damunt de l’estripada gratuïta, aquest cop, potser la sal grossa no és tant evident en aquests Els malvats, però igualment, es riu, es riu amb la complicitat d’estar sent espectador d’una proposta d’una gran intel•ligència teatral, i que ningú no se m’espanti, he dit intel•ligència teatral, ebenisteria de nivell; amb els Iguanos, l’únic que es necessita és estar predisposat a passar una bona estona i prou.
Els malvats prorroguen la seva estada al Versus Teatre [atrápalo]. I és que el fet d'haver penjat el cartell d’entrades exhaurides més d’un dia i més de dos té el seu reconeixement. Sense subvencions públiques han demostrat que tot i no rebre el favor dels de dalt, si que reben el favor dels repics de mans i ens n’alegrem. Aquest nou esglaó dels abanderats de l’humor idiota mereixa aquesta continuïtat, i més, per encabir tota la gent que s’ha quedat i es quedarà sense poder veure l’espectacle. No sempre per falta de seients (Espektra, tot i ser curta de vista, és efectiva).
Ens traiem el barret davant de la feina feta tot esperant tornar a deixar-nos rabejar de nou per tanta absurditat perfectament dirigida, tornar a deixar-nos passejar per una Europa que no existeix amb uns personatges que seria un perill per a la humanitat que existissin.
Biel Perelló torna a signar un text sense fissures: compacte i rodó com un ou. Jordi Frades –aquesta vegada amb el mateix Perelló- torna a donar la direcció que cal i l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer (la nit que la vaig veure va ser substituïda per la Laia Martí) i el Miquel Àngel Ripeu es disposen a llegir la partitura amb el talent interpretatiu que els caracteritza.
De fet l’originalitat de l’argument no és tanta. És la típica història del típic esquiador olímpic americà vidu que perd el seu amic assassinat conjuntament amb dues persones més i un mim a Europa, li segresten la filla i es penja d’una dona perillosa, més dolenta que la llana de gos, que l’utilitza per passar un microfilm que segueixen els del KGB, l’FBI, i no sabem si la TIA, a l’altra banda del taló d’acer on mentalistes, jueus que ara humilien alemanys, oficials britànics que no es poden estar de fer gala del seu complex humor i un repertori variat de vilatans alemanys obtusos com ells sols, fan avançar o entorpeixen l’avenç de la història, no ho sabem, entre genials persecucions automobilístiques i d’esquiadors, fins a culminar en… No, això ho haureu de descobrir vosaltres.
La recepta es repeteix i funciona. Aquesta vegada, la trama, com és normal, es complica un xic. Perelló beu de Hitchcock, de Graham Greene, d’Orson Welles… I ho fa amb l’art habitual de bastir un text des de sota, donant tanta importància a crear un univers creïble, delirant però creïble, com a posar l’acudit, el gag, en el moment adequat. S’ha passat el ribot per damunt de l’estripada gratuïta, aquest cop, potser la sal grossa no és tant evident en aquests Els malvats, però igualment, es riu, es riu amb la complicitat d’estar sent espectador d’una proposta d’una gran intel•ligència teatral, i que ningú no se m’espanti, he dit intel•ligència teatral, ebenisteria de nivell; amb els Iguanos, l’únic que es necessita és estar predisposat a passar una bona estona i prou.
Els malvats prorroguen la seva estada al Versus Teatre [atrápalo]. I és que el fet d'haver penjat el cartell d’entrades exhaurides més d’un dia i més de dos té el seu reconeixement. Sense subvencions públiques han demostrat que tot i no rebre el favor dels de dalt, si que reben el favor dels repics de mans i ens n’alegrem. Aquest nou esglaó dels abanderats de l’humor idiota mereixa aquesta continuïtat, i més, per encabir tota la gent que s’ha quedat i es quedarà sense poder veure l’espectacle. No sempre per falta de seients (Espektra, tot i ser curta de vista, és efectiva).
Ens traiem el barret davant de la feina feta tot esperant tornar a deixar-nos rabejar de nou per tanta absurditat perfectament dirigida, tornar a deixar-nos passejar per una Europa que no existeix amb uns personatges que seria un perill per a la humanitat que existissin.
