La setmana passada, en un
programa de Ràdio, el president del Basquet Manresa explicava les dificultats
burocràtiques amb que es troben els jugadors de l’ACB provinents de fora de la
Unió Europea.Un jugador ucrainés
que, malgrat tenir permís de treball i de residència i contracte laboral no
aconseguia que el consulat espanyol a Kiev fes un paper als seus pares per
venir a veure’l per Nadal. Nord-americans que han hagut d’agafar un vol d’anada
i tornada només per renovar el visat, perquè això, a l’era d’internet, es veu
que no es podia fer des d’aquí. Jugadors senegalesos formats esportivament
aquí, als que costa mesos i anys aconseguir el permís de treball per poder
jugar a bàsquet, i als que, amb la llei a la ma, els podríen cursar una ordre
d’expulsió en qualsevol moment. O tràmits que queden aturats ningú sap on i que
obliguen als clubs a acostar-se o superar la ratlla de la il.legalitat.
No cal ser gaire espavilat per
deduïr que, si això passa a persones que tenen una situació economca solvent,
reconeixement social i una empresa amb serveis jurídics a darrera, el què han
de suportar els milions de persones que arriben a Europa exercint el seu dret a
fugir de la misèria i, en molts casos, la opressió és encara molt pitjor.L’actual llei d’extrangeria espanyola,
que ara volen endrurir! és extraordinàriament restrictiva. Però el què la fa
especialment insuportable és la inoperància i discrecionalitat amb la que
l’apliquen: tràmits impossibles o contradidctoris, terminis que l’admnistració
incumpleix sistemàticament, cues interminables, manca d’informació, canvis
legals sense previ avís, centres d’internament preventiu, indefensió iarbitrarietat del funcionari de
torn són el que es troben les persoens que intenten seguir els procediments
estipulats en la mateixa llei.
En un món cada cop més petit i
intercomunicat, on les mercaderies, el capital i la informació no s’aturen a
gairebé cap frontera, la legislació que intenta evitar que les persones es
desplacin d’un lloc a l’altra a la recerca d’un futur millor per a elles i les
seves famílies no és nomès èticament discutible, sinó també, i així es demostra
cada dia, tècncament inaplicable. Penalitzar encara més a veïns i veïnes d’un
determinat municipi, com volien fer a Vic, no evitarà que continuï arribant
gent, sinó que els abocarà a la clandestinitat i l’aïllament.
Al llarg de la història les
migracions de persones només s’han aturat quan la gent ha tingut l’oportunitat
de viure amb dignitat a la terra que els ha vist néixer. Només aquesta, avançar
cap a un món més equilibrat, pot ser la resposta a la inmigració, que no és ni
un problema, ni un fenòmen en si mateix, sinó la conseqüència d’unes
injustíciesconcretes i conegudes.
