El passat dijous 14/01/2010 va tenir lloc la presentació del llibre “Entre el silenci i l''oblit Paco Cucarella El darrer alcalde revolucionari de Carcaixent”, d’Anna Oliver, a la Biblioteca Pública Municipal de Carcaixent (ací la crònica al diari Levante-EMV) . Jo resumiria l’acte de moltes maneres, però seria un mal resum. Forçat a triar, diria que dijous va emergir una nova líder intel·lectual a Carcaixent. M’explique: Anna té un sòlid currículum, el podeu llegir a la solapa del llibre si no el conegueu i, malgrat que allà està molt resumit, ho diu tot. Anna té una personalitat múltiple, social i políticament parlant, sempre escorada a l’esquerra, als drets civils i al medi ambient.
Però dijous passat, Anna Oliver va desgranar totes aquestes inquietuds davant el públic allà concentrat, i a poc a poc, implacable, però sense presa (se’m va acabar la cinta de vídeo i tot), va anar fent un repàs a la seua formació personal, que ens va fer conéixer amb referències familiars, acadèmiques, fent menció dels professors i professores que la van marcar en el seu període carcaixentí a l’Institut de Secundària, i polítiques, parlant del seu llibre.
No va deixar passar l’ocasió de parlar del seu poble, de la riquesa cultural que conté, de reivindicar una Casa de la Cultura digna, d’exigir més mitjans per a l’Arxiu Municipal, de suggerir un Institut d’Estudis Locals, de demanar que es reconega el treball ben fet de les professionals que, malgrat les limitacions, ho duen tot endavant.
Va usar el seu llibre per fer una aferrissada defensa dels ideals revolucionaris de Paco Cucarella, l’altre protagonista de la nit, i de la dignitat d’un dirigent municipal en els moments de crisi. Aquella va ser la seua presa de posició: dignitat, coherència, responsabilitat, servei públic i ideologia. Perquè també podria haver fet una altra cosa al seu llibre: seguir la moda i plantejar una falsa concòrdia entre bàndols, una disculpa dels fets passats i una manera d’avançar amagant els delators i disculpant delictes. En canvi, Anna ja va prendre partit fa temps, i el dia que ens presentava el llibre en defensava la seua ideologia. Una dona valenta que no s’amagava darrere d’un voler “quedar bé”.
M’alegra molt que tants ciutadans i amics li agraïren amb la seua presència el resultat coherent de tant d’esforç i dedicació a fer pública una història personal, però paradigmàtica des de qualsevol punt de vista, deliberadament oculta des de feia massa temps (mai s’havia vist la biblioteca tan plena). Com més bé li vaja a ella, millor ens anirà a tots, a tots els nostres, és clar. Perquè dijous vaig veure cristal·litzada una nova líder, cridada a dirigir-nos a molts de nosaltres cap a un futur millor. Tot i que ella, encara, no ho sap.
