Quan les coses van bé els Messies estan a l’atur, no hi son ni se’ls espera. L’INEM dels Messies és al desert, i no els arriben ofertes d’ocupació. Més sols que la una, entre serps i escorpins hivernen (o estiuegen) en ignot recer.
Ser Messies és vocacional, no sé si s’hi neix o s’hi creix, però en algun moment hom descobreix dintre seu la tirada cap a missatger dels déus i ja tenim el cristo armat.
Aquest és un article seriós i no conté ni un bri de burla cap a cap dels Messies passats o presents. A desgrat de l’opinió més estesa, els Messies son absolutament necessaris per fer progressar la història, si ara no tenen bona premsa això nomes confirma la seva autenticitat. No hi ha hagut mai cap Messies que hagi estat ben rebut.
Però no és Messies tot allò que llueix, com distingir els falsos dels autèntics?
1er. El dimoni el tempta?: Qualsevol que se les doni de Messies ha de ser temptat, quan encara és al desert, per maquiavélics Prínceps malvats que li diran: “tibi dabo” sense la més mínima intenció de dabar-li res, un Messies autèntic no cedirà a cap temptació, no pas per virtut, sinó perquè li veurà el llautó d’una hora lluny al Cap de les Tenebres o al President del Sofre . Desprès de despatxar a l’Artur Botero seguirà al desert tan tranquil havent engegat a fer punyetes al Joan Puigbanyeta.
2on. Té deixebles?. N’ha de tenir pocs de propers, però fidels, i molts de potencials. Si no hi ha massa no es fa pa i és sabut que el pa és el més adient per multiplicar-se, de la mateixa manera que el peix abundant cal per nedar entre dues aigües donant peu al Mestre que hi camina per sobre. O és que algú encara creu en miracles?
3er. Es fort d’esperit? Hi ha Messies elàstics que s’estiren i s’arronsen, els autèntics no només no s’arronsen sinó que com el ferro roent, com mes se’ls pica mes s’estiren i si se’ls tira aigua bruta es trempen. Un Messies trempat és un tresor.
4ert. Planta cara a l’opressor? Un Messies no és un zelot, sinó un Gandhi amb uns tocs de Clint Eastwood, mig Xerif de la Forca, mig Ponts de Madison. Un tipus expeditiu però tendre, amb aura, creïble, i handsome. No te pels a la llengua i parla tan clar que tothom, fins els enemics acèrrims l’entenen. Apareixerà per l’Oktoberfst del novembre?
5è. Fa servir el fuet?. No el de Vic precisament, sinó el bisbe embolicat amb budell culer per foragitar els mercaders del Temple d’en Jaume. Les sectes enquistades tenen por als Messies, no per res, la simplicitat dels conceptes atrau més que la parafernàlia dels rotllos macabeus i les Arques de les Aliances. Saber fuetejar al reu, de manera que sigui el propi reu qui es posi sota el fuet és un signe del favor diví.
6è. Acull als desafectes? El pecat d’ingenuïtat fa rau-rau a la consciència de qui encara la conserva i els militants pecadors es tornen deixebles fins a la propera ensarronada. Un Messies autèntic ensarrona (fica al sarró), acull, es deixa estimar, i als fariseus els pica com un bitxo al cul que s’obrin mes esglésies seculars amb els seus feligresos. Un Messies sap que sempre queda el remei de pujar al cel i desaparèixer si van mal dades, no és d’eixe mon.
7è. Sap patir? Molt important la capacitat de sofriment. A un Messies li arriben les hòsties per la dreta i per l’esquerra: dels Socis Messiànics, dels Pares Celestials, dels ex de les ex, i desferma les fúries de l’Infern Mediàtic. Si en surt viu, sens dubte és el Messies. Et lloem, Senyor.
8è Galvanitza
les masses? Lèpica és el motor de la història, dels cagats no hi ha res
escrit en paper, per raons obvies, l’èpica és irracional de la mateixa manera
que ho és una estampida
que cavalca contra tota raó. El seny és per temps
9è Té doctrina? Encara que sembli mentida, no és pas important. Els principis han de ser forts i indestructibles, però si no agraden cap problema: n’ha de tenir d’altres de recanvi. El que es valora en els Messies autèntics és la capacitat de seducció, l’atracció fatal, que et despertin la gana i que faci que tothom surti al carrer com en una performance d’Spencer Tunick. La comunió dels cossos (i les ànimes, si pot ser). Un gris escriba no pot arribar mai a Messies, per moltes lleis que tingui. Ser Messies no és només un do, és tota l’escala cromàtica.
10è Sap ser
màrtir? Aquest últim punt és la veritable pedra de toc. Un Messies sense
martiri, ni és Messies ni és res. L’épica no es complerta sense el màrtir i
pesi a qui pesi necessitem emmirallar-nos amb la imatge vicària del sentiment col·lectiu projectat i re-escrit en clau messiànica.
Si una imatge val mil paraules, un martiri (que no cal que sigui cruent) val
cent milions de discursos. El martiri es la fi del Messies
Què son els pobles sense mites?
Per totes aquestes raons (i d’altres) ens cal un Messies instrumental o no ens en sortirem. Que si el populisme entra per La porta, la democràcia surt per la finestra?.
I què ens importa el color del gat si caça rates?
