Diuen dos dites populars que: "Tots som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules" i que: "la venjança és un plat que es serveix fred".
I aquestes dites s'han fet, un altra vegada, realitat en un tema tan tràgic com els incendis de l'estiu passat a Horta de Sant Joan.
En el primer cas les explicacions del govern (conseller Saura, Baltasar i el propi president), sense cap prova que ho refermés, de que un llamp havia estat la causa de l'incendi, i per tant atribuint a la fatalitat del destí la desgràcia, s'han demostrat ara, no només precipitades (segurament per tancar el més aviat possible el cas), sinó falses des de l'arrel. O sigui una mentida.
En el segon cas els Mossos, fen la feina que els hi correspon, han passat comptes amb els consellers Saura i Baltasar que tan sovint amb les seves decisions i comentaris han "criminalitzat" el cos de la polícia catalana. Ara sis mesos després, en cloure les investigacions, arriba la venjança . Una investigació i unes conclusions que han deixat, com es diu vulgarment, amb el cul a l'aire als dos consellers.
Però aqui la venjança no ha estat tan dolça com diu la dita perquè, en aquest cas, el veritablement important no són els boscos que es van cremar (aquests tornaran a florir), ni la incapacitat del govern, sinó el regust trist, dolorós i amarg de les cinc vides engolides pel foc i que mai tornaran.
L'any 1994, en un cas on van morir quatre bombers la consellera Mª Eugènia Cuenca, sense tenir-ne cap culpa, va dimitir. Ha de dimitir,en aquest cas, algun conseller?...
Cadascú que escolti la seva conciència.
