El general va evocar el debat de l'Estatut de 1932 amb Companys, Azaña i l'oposició de Ortega y Gasset i va dir: “La preocupación por la unidad de España se ha desatado con la presentación del proyecto de “Estatuto de Cataluña. La historia se repite”. Va ressaltar com preocupants tres aspectes de l'Estatut: el concepte de nació, l'obligatorietat de la llengua i l'administració de justícia. Exactament els mateixos temes que debaten els magistrats del T.C. Tot i això demana tranquil·litat als militars perquè “Afortunadamente, la Constitución marca una serie de límites infranqueables para cualquier Estatuto de Autonomia”. Però es va passar quan va amenaçar: “si esos límites fuesen sobrepasados . . . . seria de aplicación el artículo 8º de la Constitución” . I va citar textualment l'article que atorga a les forces armades la defensa de la integritat d'Espanya.
La història s'ha repetit. El general Mena va ser arrestat, però els seus “límits infranquejables” s'aplicaran per la via d'una tercera cambra política nomenada pel PSOE i el PP. Després del Cop d'Estat del 23-F el tinent coronel Tejero, els generals Milans del Bosch i Armada i d'altres van ser empresonats. Tanmateix, a continuació, els grans partits espanyols van signar els pactes autonòmics, van elaborar la LOAPA i van tallar d'arrel les aspiracions catalanes. L'elaboració del nou Estatut d'Autonomia pretenia retornar al punt anterior al 23-F i, de nou, aquesta pretensió ha xocat de manera frontal amb el règim constitucional vigent.
Han passat tres anys de maniobres indignes al Tribunal Constitucional. S'han produït impugnacions creuades dels seus membres. Més de la meitat dels seus components han finalitzat el seu mandat i el PP i el PSOE no s'han posat d'acord per nomenar els seus substituts. En aquestes condicions el Tribunal Constitucional s'atrevirà a modificar el text que el poble català va aprovar en referèndum perquè, segons ells, no s'adapta a la Constitució. El que està en joc no és l'Estatut, sinó la Constitució. D'aquesta manera posen de manifest que aquesta és un “Diktat” de límits infranquejables imposada contra la voluntat dels catalans.
La unitat que reclama el President Montilla és impossible. Hi ha un xoc de legitimitats que no permet l'ambivalència. O es defensa la primacia de la voluntat del poble català expressada a les urnes; o es defensa la legalitat espanyola i el Tribunal Constitucional, que té darrera la força de l'exèrcit que es va rebel·lar l'any 1936 contra la democràcia.
El Regne d'Espanya té la força. Davant d'ella podem adoptar l'actitud de resistència del General De Gaulle després de la derrota de França davant Hitler. O bé podem adoptar l'actitud col·laboracionista del Mariscal Petain. Podem adduir, com aquest darrer, que és millor administrar la meitat de França, conservar les colònies franceses i que els funcionaris i polítics cobrin a final de mes. El general De Gaulle no tenia una mentalitat numantina, sinó dignitat; va optar per la resistència perquè la victòria era possible: coneixia l'enorme potencial estratègic dels Aliats.
També ara l'Estat Espanyol és més feble del que aparenta. Sobretot, va contra el corrent mundial i europeu. Mentre Espanya retrocedeix a posicions anacròniques, a Europa desenes de nacions han aconseguit la independència.
La unitat al voltant de la resistència és més digne i té més futur que deixar-se arrossegar per les maniobres propagandístiques del PSC-PSOE. La carta del President de la Generalitat forma part de la campanya per vendre la propera sentència del Tribunal Constitucional a l'opinió pública catalana. Intenten repetir la jugada de la presentació del finançament: una presentació triomfalista, els resultats reals de la qual ja els hem vist: increment de l'espoli fiscal a causa dels augments d'impostos.
Deixem el PSC-PSOE i els seus aliats sols. Preparem la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional al voltant de tres eixos: 1) la deslegitimació de la Constitució Espanyola, del seu règim corrupte i del seu Estat hostil a Catalunya. 2) la mobilització del poble català amb la vista posada a un canvi important a les eleccions al Parlament de Catalunya. 3) la internacionalització del cas català portant la sentència del Tribunal Constitucional a les instàncies internacionals com un atemptat Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. En propers escrits desenvoluparé aquests tres punts.
