Sovint, la meua respiració pretén sobrepassar l'aire que conté i el que busca, la humitat que li furta a l'espai que envolta la meua silueta, per a deixar de ser alé. Respirar i respirar-me. Suprimir l'essència metàl·lica que l'aire poguera transportar des del desert de la imatge que vam reflectir en la terra que s'eixampla.
Els límits que percep, també en l'interior del meu cos agitat en el seu fosquejar constant, tornen al miratge de què provenen: sóc una medusa que recorre les aigües transparents de la meua emoció immensa i la vida d'altres, d'aquells que conviuen en l'oceà trobat on els remors es convertixen en paraules valentes i actes observables.
Els límits es trenquen cada vegada que em respire i no em negue a omplir els pulmons de sons aeris, de ràfegues de vida que desperta. Deixen d'existir, en el vèrtex breu del bes esperat, les fronteres-mentida, els límits-ombra, les línies que el ser humà inventa per a quadricular la seua felicitat i reduir-la a un anhel inabastable.
Respire les aromes que la mateixa vida deixa sobre la teua pell, la meua, el seu perímetre carnal, la identitat de qui desconec, sobre els camps tristos, les roselles trencades o els gladiols exultants que fugen dels rams tallats amb el desdeny i la indiferència del costum absurd.
Respire i respire la meua soledat i el meu silenci. També els meus somnis i les utopies que els ronden des que les meues mans van saber dels teus dits. Cada respiració sóc jo, eres tu, és qui camina pel carrer sota un barret negre que repta la silueta horitzontal de les voreres, les abccises de la realitat en què existisc.
Els límits es trenquen amb una sola de les teues carícies. Derrotats, la llibertat em murmura el seu nom com qui canta la cançó que porta fins a la costa al naufrague perdut, a un cor que roman en el seu propi batec.
