AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Fer anys l'últim dia del més no és gens de l'altre món. Fer-ho l'últim dia de l'any pot ser una pu..
Suposo que fer-ho en Nadal o el Primer de Gener també deu ser una pu(ñeta). I si és el dia de Reis.... Sempre surten els listillos que volen "apañar" els regals amb un dos per un (dos dies amb un sol regal...)
Encara que ben mirat, també es pot aprofitar per part dels "cumpleañeros" per ajuntar festes, que en temps de crisi va molt i molt bé.
El Rober fa anys el dia 31. Poca gent se'n recorda, tothom va atrafegat amb els preparatius de l'últim dia de l'any i entre campanades i raïms no queda temps perquè ningú li canti el japiberdei tuyú.
Per subsanar l'oblit, avui a la nit li farem una festa i aprofitarem tots l'avinentesa per retrobar-nos (cosa que no passava des de l'any passat, es a dir des del 26 de desembre -aquí no fem Sant Esteve- en el preceptiu sopar d'amics de tots els anys) i amb l'excusa de l'aniversari i del nou any, ens farem de nou aquesta nit unes "rises", unes birres, una Queimada i un càntics. Farem un cap d'any (endarrerit) entre amics, i menjarem un altre cop el raïm (i empanada galega) a la salut dels anys del Rober...
Qualsevol excusa és bona per muntarla... Que ja posats, no ens vindrà d'una altra farra... (o sí)
Que no hi ha prou mesos a l'any per fer sopars o dinars? Doncs no. Sembla que entre desembre i gener a tothom li entra la dèria per aquests saraus.
Entre els sopars o dinars d'empresa (aquest any, amb feina nova, ha estat molt i molt divertit), els sopars o dinars amb amics, i les obligades (unes més divertides que altres) trobades familiars... Les butxaques, els estòmacs, i les ressaques, es dolen dels nostres excessos, i tan si els fas com si no, la mala consciència t'engreixa "les cartutxeres" com si t'haguessis menjat tot el torró d'Agramunt o de Xixona (tanto monta...)
Tot i així aquestes trobades tenen la virtut de fer-nos oblidar les cabòries, o per contra ens enfronten als nostres fantasmes a l'endemà, pesarosos de ressaques.
Perquè les festes tenen la màgia de fer-nos creure con tot és possible. Per això val més marxar de la festa els penúltims, quan encara hi queda gent, per recordar l'ambient en màxim apogeu.
No hi ha cosa més trista que quedar-s'hi a escombrar el confeti... Ni cosa més desoladora que tornar a casa quan el sol ens ha tret la vena dels clarobscurs de la nit (donde todos los gatos son pardos) i ens retorna, "transnochados" i "desnochados", a la realitat, amb una carbassa per tota referència, qual l'aventafoc passada la mitjanit.
Fa temps que miro molt després d'una festa de tornar a casa -o ficar-me a dormir, ja sigui a casa o no- abans de l'albada. Tancar els ulls sota els llençols quan encara la nit em protegeix, i dormir -o somiar- encara que sigui uns segons sota la foscor, per rebre el dia ben entrat el matí, quan la incertesa de la primera llum del dia, fa estona que ha marxat.
Però sigui com sigui, aquesta nit tornarem a brindar, que tot i ser conscients de l'endemà ressacós i oblidadís, cada trobada és una festa i l'abans es viu amb la màgia i la il·lusió renovada.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
