Els foscos anys de la Transició
Comentari del llibre d'Eduard Pons Prades; Los años oscuros de la Transición española. La crónica negra de 1975 a 1985. Belaqva, Barcelona 2005, 398 pp.
Per fires de Girona vaig seguir la tradició de mirar les parades de llibres de segona mà, sovint convertides en restes sense vendre. Allà vaig trobar una de les obres de Pons Prades escrita cap al 1986 i no publicada fins el 2005, poc abans de la seva mort, dos anys després.
Ja he defensat en més d'una ocasió i més d'un article acadèmic la generació d'historiadors anarquistes nascuda a la dècada dels vint, amb una formació autodidacta, i un important rigor documental, que van dignificar la història política i social d'aquest país, i que en canvi, fou contestada amb la indiferència de la universitat. Pons Prades, com Abel Paz, o Antoni Téllez van historiar els difícils moments que els van tocar viure. Els seus treballs, centratsessencialment en l'anàlisi de la revolució, la guerra civil, la resistència durant la segona guerra mundial i el combat dels maquis contra el franquisme, van girar, cap al final de les seves vides, en l'ampliació de la cronologia. En els darrers anys, i especialment entre aquest historiador barceloní, van sorgir algunes de les anàlisis més preclares sobre la Transició Espanyola abans que els historiadors acabessin, al llarg de la dècada que vam deixar ahir, deixéssim l'ensalçat període al lloc que el pertoca: el femer de la història.
Aquest llibre llegit a terminis al llarg dels darrers dos mesos manté una estructura atípica...
Per fires de Girona vaig seguir la tradició de mirar les parades de llibres de segona mà, sovint convertides en restes sense vendre. Allà vaig trobar una de les obres de Pons Prades escrita cap al 1986 i no publicada fins el 2005, poc abans de la seva mort, dos anys després.
Ja he defensat en més d'una ocasió i més d'un article acadèmic la generació d'historiadors anarquistes nascuda a la dècada dels vint, amb una formació autodidacta, i un important rigor documental, que van dignificar la història política i social d'aquest país, i que en canvi, fou contestada amb la indiferència de la universitat. Pons Prades, com Abel Paz, o Antoni Téllez van historiar els difícils moments que els van tocar viure. Els seus treballs, centratsessencialment en l'anàlisi de la revolució, la guerra civil, la resistència durant la segona guerra mundial i el combat dels maquis contra el franquisme, van girar, cap al final de les seves vides, en l'ampliació de la cronologia. En els darrers anys, i especialment entre aquest historiador barceloní, van sorgir algunes de les anàlisis més preclares sobre la Transició Espanyola abans que els historiadors acabessin, al llarg de la dècada que vam deixar ahir, deixéssim l'ensalçat període al lloc que el pertoca: el femer de la història.
Aquest llibre llegit a terminis al llarg dels darrers dos mesos manté una estructura atípica...
... resulta un calidoscopi d'impressions, notícies petites als diaris, cròniques, testimonis fetes al llarg d'un viatge automobilístic, recorrent bona part d'Espanya. En certa mesura, l'anàlisi d'aquest "road book" recorda a un dels periodistes que més segueixo, Robert Kaplan, de l'Atlantic Monthly, i que va fer un esplèndid llibre de viatges sobre Estats Units que permet aproximar-se a la mentalitat col·lectiva dels Estats Units. Pons Prades retrata l'Espanya profunda dels vuitanta que viu sota la superficial capa democràtica de la Segona Restauració. Desenterra la por omnipresent a la Guàrdia Civil (es passeja, per exemple, pels escenaris de l'oblidat crim del cas Almería), o denuncia les barrabassades que periòdicament es dediquen a fer els militars dels cossos especials a l'Aragó, amb afusellaments simulats d'alcaldes en un oblidat incidient a principis dels vuitanta. O els primers actes xenòfobs en el temps en què encara no estàvem acostumats a emprar el terme immigració. O les morts imprudents que causava encara un servei militar absurd, fonamentat en el recluta esclau dels comandaments. O les humiliacions quotidianes de cacics i empresaris en anys grisos i de plom. O les sentències bàrbares d'una judicatura que mantenia la seva condició de braç legal del feixisme.
Certament, els vuitanta resten en la memòria col·lectiva vinculats a les anècdotes de la "movida" i les modes urbanes d'un període en què la Meseta s'enganxà a Europa. Tanmateix, la crònica de Pons Prades permet recordar la fragilitat d'una democràcia que no se la creu ningú (i que permet, per exemple, la impunitat de la catalanofòbia i el triomf absolut de la teleecombraries). La tesi central del llibre, almenys la que sóc capaç d'intuir en aquesta suma d'anècdotes i situacions diverses, és que aquesta democràcia fonamentada sobre l'extermini franquista (físic, encara que sobretot cultural i psicològic) va propiciar aquesta brutalització hispànica que ha convertit l'estat on som en una claveguera social, on la cobdícia, la corrupció i la immoralitat s'han imposat damunt els ja fantasmagòrics valors republicans que jeuen a les fosses comunes de la història.
Certament, els vuitanta resten en la memòria col·lectiva vinculats a les anècdotes de la "movida" i les modes urbanes d'un període en què la Meseta s'enganxà a Europa. Tanmateix, la crònica de Pons Prades permet recordar la fragilitat d'una democràcia que no se la creu ningú (i que permet, per exemple, la impunitat de la catalanofòbia i el triomf absolut de la teleecombraries). La tesi central del llibre, almenys la que sóc capaç d'intuir en aquesta suma d'anècdotes i situacions diverses, és que aquesta democràcia fonamentada sobre l'extermini franquista (físic, encara que sobretot cultural i psicològic) va propiciar aquesta brutalització hispànica que ha convertit l'estat on som en una claveguera social, on la cobdícia, la corrupció i la immoralitat s'han imposat damunt els ja fantasmagòrics valors republicans que jeuen a les fosses comunes de la història.
