Observo amb perplexitat
l’embranzida de la Catalunya immobilista. La Catalunya que atia vells o
artificiosos conflictes territorials (això de Reus i Tarragona, per exemple),
la del poder metropolità que menysprea la resta del país, la de les
institucions amb olor de naftalina, la que no vol que no es compleixi l’Estatut
ni que el Govern executi el seu propi programa, la Catalunya provinciana que
aquests dies fa una ofensiva contra la desaparició de les diputacions
provincials. Addueixen arguments massa suats. Que si la crisi econòmica, que si
les capitalitats, que si l’interès ciutadà...
La qüestió és molt senzilla.
Prefereixen quatre províncies anacròniques i unes diputacions desiguals. Una
d’elles, la central –perquè això va de centralisme barceloní!–, és totpoderosa
i acumula uns recursos inversament proporcionals a la pressió ciutadana. I és
des d’aquesta diputació, la més potent de l’Estat, que es dispara l’artilleria
de la Catalunya immobilista, disfressada de modernitat i progressisme.
Modernitat que contraposen al nom de la nova demarcació: vegueria. Comencen
ridiculitzant el nom, acaben dient que això incrementa la despesa pública –ai,
quina barra!– i no se n’estan d’al·legar inconstitucionalitat. Home, si ens
posem així, tot l’Estatut serà inconstitucional. Em pensava que carregar-se
l’autogovern ho feien els de Madrid,
però sembla que per Barcelona també.
Davant de les anacròniques províncies, alguns ingenus de comarques
preferim que 30 anys després de recuperar l’autogovern aquest país es doti
d’una divisió més moderna i ajustada a la realitat. La del segle XXI. Què tenen
a veure Puigcerdà i Lloret de Mar? Ambdues són província de Girona. No ens
mereixen un respecte la gent de l’Ebre, del Pirineu i, singularment, la del
Penedès? És millor conservar una divisió espanyola que prové del segle XIX? Jo
em decanto per unes vegueries que suposin la reconversió de les diputacions, és
a dir, la seva desaparició en benefici de les noves demarcacions i no pas cap duplicitat
administrativa. Advoco per la imaginació i la valentia contra la por i l’statu quo de tota mena i interès.
