VILARRASA, Lluís: Pares i fills. Proa. Premi Roc Boronat 2008
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
A la contraportada de l’edició d’aquest recull de relats se’ns indica que l’autor, Lluís Vilarrasa, “aborda les relacions entre pares i fills en el decurs de set relats”. I jo voldria corroborar que això, efectivament, és així. Però cal matisar que el plantejament narratiu de cadascun dels contes que hi trobem és ben diferent, i aquest aspecte és un dels que podríem assenyalar com a interessant per al lector.
Anem per ordre. A L’alliberament se’ns explica un dia de visita a l’internat on estudia el fill. Ara bé, ni l’internat és el típic centre escolar que hom pot imaginar-se d’entrada, ni la consecució d’esdeveniments es corresponen amb els habituals d’aquests casos. Al terrat és una història tendra i emotiva, potser la més tendra i emotiva del recull, on trobem dos nens que comencen el relat enfadats amb el seu pare i que acabaran mirant-lo, de totes totes, amb uns altres ulls. Una hora a casa frega la ciència-ficció sense pretendre aprofundir en aquest gènere, i en ell se’ns presenta un home que és capaç de fer trontollar l’estabilitat familiar que té en l’actualitat per tal de recuperar una hora del seu passat. Amb Desco també ens enfrontem a un relat futurista: un noi es nega a estudiar i participar en una assignatura de nova implantació, i només quan s’assabenta de les possibles conseqüències nefastes de mantenir aquesta actitud, canvia la seva forma d’actuar. Amb tot, la pregunta que podem fer és: i quines seran les conseqüències de la seva claudicació? L’home sensible barreja la realitat amb el món oníric. El seu protagonista fuig sempre de les obligacions en un clam a favor de la llibertat individual, però en el decurs del seu caminar abandona potser els sentiments que l’haguessin pogut alimentar. Catherine Tassin és potser el que empra un to més irònic i se’l podria considerar un relat circular: un home gris que de sobte inicia una relació amb la seva professora de francès, el canvi que això implica per a ell, i l’evolució d’aquest flirt. I contràriament, a La porta de ferro, l’últim dels set relats que conformen aquest recull, trobem un protagonista que sí que evoluciona, tot passant de la fredor i gairebé salvatgia de l’inici del conte cap a una certa desaparició d’aquesta força negativa que semblava oprimir-lo.
És molt possible que ara us pregunteu: on són, doncs, les relacions entre pares i fills que, segons la contraportada, aborda en Lluís Vilarrasa? Aquesta és precisament la gràcia, l’interès que abans esmentava al voltant de la lectura de Pares i fills. Perquè la descripció d’aquestes relacions hi és, però el seu autor ha sabut mostrar-la de forma subtil en emprar, com he indicat al principi, un plantejament narratiu ben diferent per a cadascun dels contes.
