Ho vam preparar tot a ca la Rana i el senyor Xarif, ja que ells eren els únics que tenien una casa com cal, una llar que a poc a poc tots havíem anat fent nostra. Érem una nova família feta dels trossos de diferents famílies. Fins i tot d’occident, ja que el doctor Joan ja feia temps que formava part de la nostra vida.
El doctor havia complert la seva promesa. Des del primer dia que va conèixer el cas del meu amic no va parar de buscar l’ajut econòmic en l’organització de metges a la qual pertanyia. Fins i tot va recórrer a amics i coneguts que també hi van col·laborar i, no cal dir-ho, al seu propi compte corrent. Va preparar el viatge amb minuciositat i va estudiar totes les possibilitats quirúrgiques. Finalment, el Murtada l’operarien a València, la ciutat del doctor Joan. Faltaven pocs dies per a la marxa i era com una mena de festa de comiat.
–Ja ho té tot preparat, senyora Amal? –li va preguntar el doctor, ja que ella també acompanyaria el nét.
–Doncs sí. Però em fa una mica d’angúnia haver de viatjar amb avió –va reconèixer la pobra dona, que no havia sortit mai de Bagdad.
–No pateixi, dona, és un mitjà de transport molt segur –la va tranquil·litzar la mare.
–M’han explicat que sota els seients dels avions hi ha salvavides. No ho entenc, no seria més lògic que fossin paracaigudes? Jo sé nedar, el que no sé és volar –va preguntar de sobte el Murtada.
Tots vam riure per les butxaques, mentre la seva àvia resava una oració. Ara ja sabíem qui havia ficat la por al cos a la pobra dona.
–I aquesta ciutat, València, és a prop de Barcelona? –va continuar amb les preguntes el Murtada, que no tenia una altra obsessió que el futbol.
–A uns 350 quilòmetres. Però no pateixis que et duré al Camp Nou –li va aclarir els dubtes el doctor Joan.
–Abans de l’operació, si us plau.
–T’ho prometo, abans.
–No siguis pesat, Murtada! –el va renyar l’Amal que ja havia acabat de resar.
–Deixi’l. És normal que vulgui saber coses d’allà on va. I perquè t’hi vagis avesant, t’he dut un regal –va dir misteriós el doctor Joan mentre allargava un paquet molt ben embolicat al Murtada.
Tots el vam encerclar expectants per veure què era. El meu amic va quedar paralitzat. Era el primer regal que li feien des de feia molts anys, no s’atrevia a obrir-lo.
–Vinga! Obre’l! –el vaig apressar.
El meu amic pensava que estava somiant, en veure aquella samarreta de ratlles blaves i grana, els colors del Barça, amb el seu nom en lletres grogues a l’esquena. De seguida se la va posar. Els ulls li espurnejaven i de l’emoció tenia un nus a la gola que li impedia donar les gràcies a aquell desconegut que intentava salvar-li la vida.
El sopar el vam servir a les set. Un suculent àpat per a llepar-se’n els dits. Hi havia de tot i bo: arròs amb xai amanit amb panses, ametlles i tot tipus d’espècies, una amanida libanesa, sopa de pollastre i dos tipus de pa diferents. A més a més, el doctor Joan va portar crispetes, patates fregides i un fum de dolços que van fer les delícies de nosaltres els més petits i d’algun gran com l’àvia i la senyora Amal. El menjar és molt important en tota celebració iraquiana, sigui trista o alegre. Els grans es van oblidar per uns instants de la política i de l’ocupació. Estàvem tots concentrats en el deliciós menú.
Per llevant de taula, te i fruita fresca. La bibi va rotllar una cigarreta i tots vam tornar a la realitat amb els seus estossecs. Mentre nosaltres ens alienàvem davant el televisor, on un grapat de conills cantaven una cançó infantil saltant d’un lloc a un altre de la pantalla, fins i tot el Murtada, que ja vestia la samarreta del Barça, content com un gos amb un os, s’havia quedat hipnotitzat amb aquella imatge de tant tip com estava. Els grans van iniciar una de les seves inacabables converses.
–I vostè, com és que ha vingut a parar a Bagdad? –va preguntar el senyor Xarif al doctor.
–Suposo que per rescabalar la meva consciència. Sentia vergonya de pertànyer a un món occidental cobdiciós, capaç d’utilitzar la mentida i la ignomínia com l’únic objectiu per a lucrar-se. Estava obsessionat a curar. Volia salvar-me d’un dolor profund intervenint en les cicatrius provocades per les bombes.
–És un gest molt generós per la seva banda –li va dir la meva mare.
–No es pensi. He rebut molt més del que jo malauradament he pogut donar. Malgrat les bombes, malgrat la guerra, he descobert una ciutat meravellosa i uns amics extraordinaris com vostès.
–M’hauria agradat que hagués conegut la meva Bagdad. No la de Saddam ni la dels americans. De jove m’agradava seure prop de l’Abu Nawas Street, a la ribera est del riu Tigris. Menjava margouf, peix de riu fet a la brasa i bevia arak, un licor fet de dàtils. El divendres, que és el dia de festa aquí, visitava les llibreries de vell al carrer Al-Muttanabi, on hi solia haver un mercat amb polsosos volums antics en anglès i àrab exposats al terra per a la venda –el senyor Xarif parlava amb melangia del passat.
–Però no parlem del passat. Brindem pel nou any, per tots nosaltres. Ah! I també per la Rana, que ha tret molt bones notes a la universitat. Estem molt orgullosos de tu! –va intentar aixecar els ànims la meva mare.
Tots vam celebrar els bons resultats de la Rana.
–Doncs no ha estat gens fàcil. Hem hagut de fer els exàmens sota el soroll de les explosions, perdia la concentració a cada bomba. Es tallava l’electricitat. A més a més, les preguntes eren molt difícils, com si els professors s’haguessin oblidat que no hem pogut acabar el programa i que hem perdut molts dies de classe a causa dels bloquejos de carretera -ens va explicar la Rana.
–Doncs amb més motiu hem de felicitar-te. Ha canviat la vida molt per a una noia tan jove com tu des de l’inici de la guerra, veritat? –li va dir el doctor Joan.
–Per a mi, les coses han anat a pitjor. No hi ha seguretat, sobretot per a les dones joves. Sentim parlar contínuament de segrestos i violència contra les dones. A més a més hi ha una pressió quasi constant de determinat partits perquè les dones ens tapem el poc que ensenyem. Hi ha pressió en moltes facultats perquè se segreguen els homes de les dones. Amenacen amb advertències impreses i verbals, i de vegades fins i tot ens assabentem d’atacs i insults. Tot i això, jo em nego a cobrir-me els cabells, però sento la pressió al meu voltant, em sento molt insegura al carrer. Comences molt lentament, deixes de posar-te texans i samarretes perquè no vols que t’aturi algú pel carrer que ni tan sols coneixes i et sermonegi perquè no ho aprova. Deixes de portar màniga curta i comences a posar-te bruses que et tapen el coll. Porto els cabells recollits per no cridar l’atenció. I així tot. Jo solia sortir amb les meves amigues, anàvem de compres o a prendre un gelat. Ara, al matí, el pare em porta amb cotxe a la universitat, això quan hi vaig. A la tarda sóc a casa. En dinar miro una mica la tele. Després estudio o navego per internet.
La Rana era l’única estudiant de les vint-i-tres dones de la seva classe que no portava el tradicional vel islàmic, la hijab.
L’àvia ens va ensenyar una foto groguenca que mostrava una dona de cabells curts amb un vestit fins als genolls, sense manegues. Portava unes enormes ulleres de sol negres, semblava una actriu de Hollywood.
–Qui és aquesta dona? –vaig preguntar afegint-me a la conversa, quasi sense permís.
–Jo –va respondre la bibi amb nostàlgia.
–On s’ha fet aquesta foto? –va preguntar encuriosida la Rana.
–Aquí, a Bagdad, al començament del setanta. Durant aquella època sí que es va voler realment millorar la situació de la dona. Ens vestíem com volíem, sortíem i entràvem quan volíem i ningú ens jutjava per la nostra conducta.
–Avui, poques dones iraquianes gosarien a dur un vestit semblant. La major part es tapen els braços fins als canells. Les faldilles les allarguen fins al turmells i els cobreixen el cap amb mocadors. Només les més atrevides deixen entreveure alguns flocs dels cabells –va dir la Rana.
–Sembla mentida. No puc portar en aquesta època el que aleshores duia la meva mare –es va lamentar la meva mare–. Les lleis canvien cada dia, el nostre futur d’alguna manera depèn d’un pèndol, de si l’Iraq s’apropa al model de l’Iran, on les dones poden treballar fora de casa i votar però han de cobrir-se amb un vel; al del Líban, on conviuen a pocs metres el xador i la roba més ajustada; o al d’Aràbia Saudita, on les dones no surten al carrer, no tenen drets i van amb burca.
–Les dones en aquest país no tenim futur, no podem sortir soles de casa. Cada vegada que vull sortir el meu pare m’ha d’acompanyar. Em sento com si haguéssim retrocedit cinquanta anys des que va començar l’ocupació. Una dona, una noia com ara jo que surt sola, s’arrisca que li passi qualsevol cosa, des de ser insultada fins a ser raptada. Una sortida ha de ser planificada almenys amb una hora d’antelació. En aquest estat d’absoluta anarquia cal aconseguir dos homes, preferentment grans i fer els preparatius de seguretat. D’on volen que aconseguim aquesta escorta? Jo només estic sola amb el meu pare. L’alternativa és quedar-me a casa. I si és alguna cosa de necessitat, m’acompanya el Murtada. És un nen de dotze anys! Això no és normal. Aleshores és quan sorgeixen les preguntes. Però és necessari? Has d’anar ha comprar-ho tu? És clar que hi he d’anar jo. No importa la compra, el més important és sortir al carrer, que la llum del dia em toqui la cara. Aquesta situació és per a totes les dones que treballem o anem a la universitat.
La mare es planyia de la Rana. Pobra noia, tan jove i tan trista. Però no deia res. De tota manera era una privilegiada, tenia sort de que algú es preocupés per ella i la protegís; tenia sort de poder quedar-se a casa seva. Aquesta era la sort de la classe mitjana, una sort que no podíem compartir els pobres de necessitat com nosaltres. No hi havia altra alternativa, sortir al carrer i treballar per a poder portar alguna cosa de menjar per a les famílies. La mort ens rondava a cada cantonada, disfressada de malaltia, de soldat, de bomba, de milicià o, més sovint, de gana. Valia més no pensar-hi i viure el dia a dia.
L’àvia i l’Amal continuaven mirant-se la fotografia. Evocaven altres temps, quan eren joves.
–Com en totes les guerres, les dones i els nens iraquians s’han endut la pitjor part –va explicar el senyor Xarif al doctor–. Hem estat sotmesos durant dècades a la dictadura de Saddam Husein, víctimes de diverses guerres i espectadors d’un futur incert. Els iraquians hem hagut d’abandonar cases i pertinences, hem vist desaparèixer els nostres treballs i la nostra moneda, hem plorat els nostres morts, hem patit els robatoris i el pillatge dels nostres conciutadans i ara intentem adaptar-nos a la nostra nova condició política.
–De segur que les coses milloraran i aconseguireu la tan cobejada democràcia. –va intentar infondre’ns ànims el doctor Joan.
–Per això hem de superar obstacles tan grans que la democràcia s’ha convertit en un miratge del desert de Babilònia. Cal acabar amb l’ocupació dels Estats Units, amb el fonamentalisme de centenars de grups, amb l’avarícia dels nostres comerciants, amb els elements que persisteixen del saddaisme, amb les imposicions de tots els nostres països veïns que volen una part de l’Iraq. Comptat i debatut, necessitaríem cinc vides per a poder sortir d’aquest túnel –va objectar el senyor Xarif.
–De tota manera, vosaltres marxeu. Quan us en aneu? –li va preguntar el doctor.
–Quan tinguem els papers arreglats. Bo, preparar un viatge com aquest costa molt, què t’he d’explicar a tu –va dir el senyor Xarif mentre mirava de fit a fit la meva mare, que encara no havia respost la seva pregunta.
–Abans recollíem refugiats a la capital i els seus voltants. Ara són els mateixos habitants de Bagdad els que estan cercant camins per sortir del país, per tal de trobar un refugi segur a l’estranger. Aquest s’ha convertit en el somni típic de qualsevol iraquià. M’entristeix el cor pensar en els milions d’iraquians que han deixat les seves llars després de la guerra, cercant un santuari en altres països –es va lamentar la senyora Amal–. Espero que tots puguem coincidir en una pregària perquè la pau i la seguretat retorni a l’Iraq i tothom pugui tornar a casa seva.
De fons d’aquestes paraules se sentien els cants dels conillets.
–Abaixeu el volum del televisor! –ens va advertir la meva mare, nerviosa.
–Recordo la primera vegada que vaig veure un televisor –va dir la bibi per girar la conversa–, cap al 1957. Era d’una veïna rica, bé rica, així l’anomenàvem nosaltres, el que era clar és que vivia millor que la resta del poble. Quan el seu marit se n’anava a treballar, les dones del carrer es reunien a sa casa per mirar una hora de tele. Jo hi anava amb la meva mare, que m’obligava a posar-me l’abaya quan sortia el presentador –l’àvia somreia recordant vells temps–. Va costar dues setmanes a l’Umm Adil convèncer-nos que el presentador no ens podia veure. Quanta ignorància!
–I quins temps! –va exclamar amb melangia la senyora Amal–. L’únic pecat imperdonable abans era la lleialtat a l’ocupant estranger. Avui en dia, els únics que poden garantir la seva supervivència són aquells lleials a l’ocupant, i ni tant sols ells estan segurs. Per primera vegada en molts anys temo la mort.
–No digui això, senyora Amal. Vostè encara ha de donar molta guerra –la va intentar reconfortar el senyor Xarif.
–Si jo ja sé que he tingut una vida més llarga que la majoria dels iraquians. Sóc conscient que moren molts xiquets i molta gent jove. I sé que tots hem de morir algun dia. Només temo la mort perquè vaig néixer sota una ocupació estrangera i mai, ni en elspitjors dels malsons, vaig somiar que moriria sota una altra –va dir amb llàgrimes als ulls.
–Però què diu ara? De segur que quan torni amb l’Amal operat, tot s’ha solucionat –va intentar infondre-li ànims la meva mare sense massa èxit.
A penes faltaven dues hores per a acabar l’any, unes hores que es feien eternes, ja que el 2003 s’havia convertit en un tortuós camí molt difícil de recórrer. A les deu de la nit, tots ens vam asseure davant el televisor per mirar com celebrava la resta del món la seva entrada a l’Any Nou. Tothom semblava feliç. Mentre observàvem els focs d’artifici de la pantalla, de fons sentíem explosions, trets, helicòpters i avions. A les dotze de la nit, aquests sorolls es van fer més intensos. Sense esma vam donar la benvinguda a un nou any, encara que no ho semblava. L’única alegria era que continuàvem vius, tot i que amb la incertesa de si ho seríem demà. Ens vam acomiadar del 2003 amb amargura. Aquell any que va esclatar la guerra, que vam perdre la casa, les nines de la Mawj, el meu tutú, l’any maleït en el qual vaig abraçar per darrera vegada el meu pare, l’any que va desaparèixer per sempre més la nena que havia somiat a ser ballarina, la gran Pavlova iraquiana.

Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Barcanova)

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/71-llagrimes-sobre-bagdad.html