La badia d'Alacant, al final del dia, sembla inspirar-se en quadres expressionistes. El vermell de l'horitzó s'acosta al color predilecte de Munch. Això, si exagerem una mica. El que resta clar és que el crepuscle va associat a una sèrie d'efusions melangioses. Se'n va el dia, se'n va la llum, la fosca comença el seu regnat... Però també es pot viure al marge de la dinàmica temporal. Sembla que només els místics i els poetes són capaços de fer-ho. Mireu què deia Whitman al tercer Cant a mi mateix:
He sentit què deien els xarraires sobre el començament i la fi, però jo no parle del començament ni sobre la fi. Mai no hi ha hagut cap inici més que el que hi ha ara, ni més joventut o vellesa que la d'ara i mai no hi haurà altra perfeccció que la d'ara ni més cel o infern que el que hi ha ara. ............................................................
