La cultura del tallar i enganxar (qualsevol cosa)
Ahir l'ACN (ai!) i Europa Press (ai!) van difondre dues notes de premsa en les quals explicaven que un flamenc anellat al Delta de l'Ebre, pressumiblement, havia aparegut al Central Park de Nova York. Ací a la redacció vam comentar la notícia. Vam decidir no publicar-la perquè no enteníem quina classe de notícia era aquesta ni a qui li podia interessar. Però també perquè sonava massa estranya. No només per la direcció del vol sinó també perquè no és precisament habitual veure un flamenc a Central Park, especialment enmig d'un cru hivern. I que li agafaren la pota per veure l'anella ja ens semblava del tot surrealista.
La sorpresa és que unes hores després les agències confirmaven haver estat víctimes d'una innocentada i per a sorpresa meua resultava que la majoria dels diaris digitals havien reproduït aquesta notícia, sense pensar-hi més. Un d'ells fins i tot com a principal notícia de portada. Em vaig quedar francament preocupat pensant com de mal fa aquesta cultura del tallar i enganxar que cada vegada sembla que té més adeptes al país. Però també, encara, intentant entendre quin interès li trobaven els meus col·legues a l'inversenblant viatge del pardalot en qüestió i com és que per a alguns d'ells una notícia tan freaky mereixia els honors de portada...
La sorpresa és que unes hores després les agències confirmaven haver estat víctimes d'una innocentada i per a sorpresa meua resultava que la majoria dels diaris digitals havien reproduït aquesta notícia, sense pensar-hi més. Un d'ells fins i tot com a principal notícia de portada. Em vaig quedar francament preocupat pensant com de mal fa aquesta cultura del tallar i enganxar que cada vegada sembla que té més adeptes al país. Però també, encara, intentant entendre quin interès li trobaven els meus col·legues a l'inversenblant viatge del pardalot en qüestió i com és que per a alguns d'ells una notícia tan freaky mereixia els honors de portada...
