Nadal a casa i Sant Esteve al Palau
Això del Nadal és també una barreja d'alegries i mandra, de rebuigs i d'emocions. Quedem-nos amb els moments positius, com el de les bones viandes o la descoberta d'un torró excepcional, per damunt de les digestions pesades i l'agró dels excessos de cava. També amb aquelles tertúlies de sobretaula amb la família i els amics, on han sortit sentiments compartits, records emotius, anècdotes alegres o confidències que apropen, per damunt de les cites obligades, els tòpics repetits i els compromisos sense excusa.
A mi no m'agrada massa el Nadal, però en cada Nadal hi busco i hi trobo alguns instants no només agradables, sinó també necessaris. Alguns són nous i sorprenents, altres es repeteixen cada any i són com un ritus que ens marca el pas del temps i també la consolidació dels valors i les relacions.
La diada de Nadal és vilanovina sempre. I els galets i la carn d'olla s'han de menjar al "corral" de cadascú, amb "les ovelles" més properes. La Montse posa les mans i les olles, el Salvador fa les pilotetes i l'Arnau farà els cafès; les iaies Conxita i Ernesta van posar la sapiència de la tradició i ara seuen a taula com unes senyores. El Jofre combina les seves complicacions familiars i aconsegueix ser-hi també. La Maria i l'Àlex, en procés de fer una nova família, combinant les altres branques familiars no van ser-hi; però van venir la vigília a fer cagar el tió a Cals Tetus, com l'hem fet cagar en els últims 30 anys.
I per Sant Esteve, jo al menys mantinc el "cadascú a casa seva". Dinar a casa de convocatòria reduïda amb el meu nòvio Salvador, al que -segons les combinacions- algun any s'hi afegeix el Jofre.
I a la tarda concert de Sant Esteve de l'Orfeo Català al Palau de la Música; és potser un dels actes que, d'una manera molt íntima i personal, més m'agrada del Nadal. És la celebració nadalenca que faig amb la meva família d'Arenys des de fa quasi 20 anys; allà s'hi barregen records i emocions, i els ulls es neguen no només en els moments patriòtics quan sona l'himne final. Les xiques creixen i ja no ens fixem només en lo guapes o espantades que estaven dalt de l'escenari, sinó que ara ens meravella la qualitat de les peces que interpreten; alguns exemples: el "Hodie Christum natus est" i la divertida versió del "Fum, fum, fum" del Cor Infantil de la Júlia o l'"Entre flors" de Vergaguer del Cor Jove de la Txell.
La resta de la crònica del concert la podeu llegir aquí:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3671439/conclou-classic-concert-sant-esteve-lorfeo-catala.html.
El Palau estava aquest any tant ple com sempre i l'ambient era d'alló més normal però s'hi notava espectació i, sobretot, ganes de reafermar la vigència i la reivindicació de la Institució, del Palau, de l'Orfeó, dels seus músics i cantaires, pel damunt dels que han estat aprofitant-se'n i expoliant-los durant anys i panys. Personatges indignes que ahir -per primer cop- no eren al Concert de Sant Esteve, però que tampoc eren allà on es mereixen estar, a la presó.
Els aplaudiments van durar més del normal i va haver-hi un bis gens habitual, quan ja s'havia cantat El Cant de la Senyera. Però no va haver-hi cap referència a l'annus horribilis en el breu discurs del director de l'Orfeó, per agrair l'assistència i desitjar bones festes; ho va fer com cada any, amb discreció i sensació d'absoluta normalitat. Encertadament; els lladres no es mereixen cap referència en la diada més solemne de l'any al nostre Palau de la Música.
I els Nadals ens porta també sopars i ressopons entranyables amb els amics històrics i amb els amics nous, com la vetlla de Sant Esteve a casa de l'Helena, amb el Josep Maria, el Miquel, la Sílvia i els seus amics i parents, o la retrobada vilanovina de casa de la Isabel, aquet diumenge, amb els Sians, els Fixers i els Cruells (i l'Anni amb gastroenteritis que no ha pogut venir), on la tertúlia i les risses, arreglant el món o rajant del absents coneguts, ens porta a la matinada amb l'agradable ambient de la fidelitat amiga, nova o vella, que ens fa sentir-nos feliços de viure i de compartir.
I per Sant Esteve, jo al menys mantinc el "cadascú a casa seva". Dinar a casa de convocatòria reduïda amb el meu nòvio Salvador, al que -segons les combinacions- algun any s'hi afegeix el Jofre.
I a la tarda concert de Sant Esteve de l'Orfeo Català al Palau de la Música; és potser un dels actes que, d'una manera molt íntima i personal, més m'agrada del Nadal. És la celebració nadalenca que faig amb la meva família d'Arenys des de fa quasi 20 anys; allà s'hi barregen records i emocions, i els ulls es neguen no només en els moments patriòtics quan sona l'himne final. Les xiques creixen i ja no ens fixem només en lo guapes o espantades que estaven dalt de l'escenari, sinó que ara ens meravella la qualitat de les peces que interpreten; alguns exemples: el "Hodie Christum natus est" i la divertida versió del "Fum, fum, fum" del Cor Infantil de la Júlia o l'"Entre flors" de Vergaguer del Cor Jove de la Txell.
La resta de la crònica del concert la podeu llegir aquí:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3671439/conclou-classic-concert-sant-esteve-lorfeo-catala.html.
El Palau estava aquest any tant ple com sempre i l'ambient era d'alló més normal però s'hi notava espectació i, sobretot, ganes de reafermar la vigència i la reivindicació de la Institució, del Palau, de l'Orfeó, dels seus músics i cantaires, pel damunt dels que han estat aprofitant-se'n i expoliant-los durant anys i panys. Personatges indignes que ahir -per primer cop- no eren al Concert de Sant Esteve, però que tampoc eren allà on es mereixen estar, a la presó.
Els aplaudiments van durar més del normal i va haver-hi un bis gens habitual, quan ja s'havia cantat El Cant de la Senyera. Però no va haver-hi cap referència a l'annus horribilis en el breu discurs del director de l'Orfeó, per agrair l'assistència i desitjar bones festes; ho va fer com cada any, amb discreció i sensació d'absoluta normalitat. Encertadament; els lladres no es mereixen cap referència en la diada més solemne de l'any al nostre Palau de la Música.
I els Nadals ens porta també sopars i ressopons entranyables amb els amics històrics i amb els amics nous, com la vetlla de Sant Esteve a casa de l'Helena, amb el Josep Maria, el Miquel, la Sílvia i els seus amics i parents, o la retrobada vilanovina de casa de la Isabel, aquet diumenge, amb els Sians, els Fixers i els Cruells (i l'Anni amb gastroenteritis que no ha pogut venir), on la tertúlia i les risses, arreglant el món o rajant del absents coneguts, ens porta a la matinada amb l'agradable ambient de la fidelitat amiga, nova o vella, que ens fa sentir-nos feliços de viure i de compartir.
