Tot va començar aquell horabaixa ofegador en què, per afegir malestar, les cigales s’havien posat a fer malbé les nostres orelles amb una lletania seguida seguida que ens capolava per dedins. Per això vaig tancar els porticons de la cambra de Salvi, vaig córrer les cortines i li vaig fer prendre el calmant de les migranyes fortes. Cal que demà estigui bona perquè arribarà don Bernat, el seu fillastre que fa deu anys que no ha vist, i ha d’estar feta una reina. Sé que vaig dir unes coses així i, just escoltar-me, Salvi va tenir un esglai i vaig haver de fermar-li pel cap un mocador de seda amarat d’esperit. Encara ara puc sentir l’olor de l’esperit que m’obria els pulmons i em feia pensar que un al·lot jove podria dur un poc d’alegria a aquella casa d’un matrimoni que es veia poc i s’avorria molt. Don Fèlix, llarg com un perpal, es dedicava tot el dia, i part de la nit, als seus negocis, que no vaig aclarir mai i que el xofer, en Joan Tord, insinuava que tenien connexions internacionals molt fosques. Crec que una vegada el vaig sentir dir que estava dins el mercat del petroli a l’engròs amb els moros, però a mi tot això no m’interessava gens. Sempre m’havia tractat amb amabilitat i simpatia. També se sabia que abans de casar-se tengué un quefer amb una italiana de la qual hi havia un fill, reconegut, que estudiava a Suïssa, i que ell hi anava a veure’l de tant en tant.

Estic contenta d’haver-me posat a escriure quasi d’esma. El fet d’escriure metja la mà de qui l’arega, m’ha dit aquesta al·lota, na Trinons, que em fa fer exercici per no quedar paralítica. Tot això que record és com un paisatge d’enfora, que s’esborra molt lentament tant dels meus ulls com de la meva memòria, i del qual voldria conservar alguns detalls que em donassin consol i al mateix temps m’amorosissin les nafres. Salvi, dona Salvadora, era vida. Un trebolí sense aturall, no podia estar tranquil·la del matí a la nit: mentre berenava repassàvem l’agenda en què hi havia un fotimer d’activitats, controlava els menús i els cavalls, el roserar del jardí i la guarda d’ovelles, les sembres i les collites. Tot li interessava. Tenia una correspondència extensa que demostrava el seu cosmopolitisme adust i afí a les follies nord i supraamericanes. Em va dur a Nova York tres vegades. Parlar de Nova York és parlar del món, repetia. Per què un lloc desapareix?, em demanava, també, sense venir a tomb. Enlluernava. Hi havia una resplendor per tota la seva pell que caçava les mirades, que irradiava sempre seguit i atrapava qui la coneixia. Aquell vespre, quan l’ajudava a vestir-se per anar amb don Fèlix a l’aeroport per esperar don Bernat, la vaig veure miraculosament ressuscitada, refeta, il·lusionada i li vaig dir: Salvi, sembles una filla del sol. I es va posar a riure d’aquella forma excessiva que en ella era natural i em va besar el coll on sabia que em feia pessigolles. Som una madrastra de bon veure, m’amollà després, mentre li estrenyia el tancador d’aquell collar de pedres verdes que feien joc amb els seus ulls espirejants.

Des de ben joveneta he sabut que és l’art qui fa ser el misteri. Quina niuada de festes va néixer de les cavorques de Viterna amb l’arribada d’aquell jove don Bernat, mentida, d’aquell home fet, alt i ben plantat, curro, que encenia les velles sales, els vells menjadors, les velles pèrgoles i els vells jardins amb flamarades d’un canvi reviscolador. Record aquelles setmanes d’activitat frenètica. Tant era haver de controlar un exèrcit de decoradors com fer olles de menjar per a uns picapedrers que feien reformes: organitzàrem festes, rebérem més que mai, vaig haver de contractar personal, no teníem ni un moment de repòs. I dona Salvadora, al costat de don Bernat, donant-li corda, animant-lo en els seus projectes més extravagants. No oblidaré mai aquella nevada que don Bernat va fer caure damunt els jardins de Viterna una nit xafogosa en què se celebraven les noces d’argent de la seva madrastra i de son pare, que ho deixà tot tan blanc, tan nivi, tan màgic que senyors i criats férem mamballetes una bona estona.

Això sí que ho record amb precisió cruel. Un dia, per sorpresa, don Bernat va presentar dona Arícia Carbonell com la seva promesa. I cop en sec s’acabà el trull i la gatzara i el rebombori. Va ser com si un vel de mascara endolàs tot aquell esplendor que havíem viscut. Dona Salvadora emmalaltí. El doctor Ferrer va dir que podria ser fluixedat i els efectes d’aquella calor que no s’aturava de créixer com la pesta. Vaig tornar a convertir-me en infermera, dama de companyia, dida i el que fos per tractar de calmar aquella dona que baixava a les totes cap a fer el bategot. Primer don Bernat la visitava a diari, però a poc a poc les seves visites es feren més espaiades. Salvi em deia que el cridàs, que li digués que era una urgència, que el necessitava per viure. Però jo sabia que calia dir mentides, que era pitjor el remei que la malaltia. Només m’imagín passadissos que acaben en portes tancades i veig tota una sèrie d’objectes inútils, dispars i al·lusius com fragments sense sentit. Don Fèlix, que em semblava més guepardesc que el seu nom, es passava tots els horabaixes i les nits a Viterna. Vetlant-la. I jo sabia que era pitjor. Dona Salvadora no suportava aquella dedicació, aquella dependència, i s’exaltava contra ell fins que el feia fugir. Els dies eren lents, feixucs, dolorosos.

Ara veig Viterna, aquella primeria de tardor, quan començàvem a poder alenar, ofegada, tapada per una fina capa de terra, i tristor, i abandonament, com si fossin unes ruïnes d’un altre temps on tot ha caigut dins el no-res de l’oblit. Crec que va ser idea de Salvi que organitzassin una partida de caça. Ella, que no sabia com es premia un gallet per disparar, va dir que hi aniria la primera. Era una batalladora. Les dones també poden caçar, cridava rediviva mentre fèiem els preparatius. No m’agradava gens la idea i vàrem discutir de valent. Ja havia après que tota coincidència és una correspondència i no volia anar al fons.

Quan vaig veure que quatre homes duien don Fèlix damunt una llitera feta amb llençols i vaig sentir la sirena de l’ambulància ja sabia que tot era desfer calça: don Fèlix, quan l’entraren a la seva alcova, agonitzava i morí davant els plors de dona Salvadora. A dona Salvadora li varen haver de donar un calmant intravenós i a mitja nit, quan es despertà i em demanà que l’acompanyàs al bany, va prendre d’amagat el tub de pastilles que se l’endugueren per sempre dins els somnis. I don Bernat, que havia partit escapat amb el seu descapotable vermell, s’estavellà contra un pont de l’autopista i no li va passar res.

Escriure això m’asserena. Na Trinons té tota la raó.