Per primer cop aquest any per allò de la crisi, no hi han hagut estires i arronses per a veure on celebràvem les diferents festes - Nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve- . Tampoc ha calgut recórrer a excuses poc creïbles de perqué anem allí i no aquí, i encara menys s'ens han rifat perqué anéssim a cal Pepet, o a cal Ramon - vegi aquí el lector la meva gran subtilesa per no dir noms que em puguin comprometre-, i amb bona lògica, som quatre boques a menjar i dos d'elles no tenen fondària...
Es curiós, el que durant anys i panys el que va ser una font continua de conflictes, els primers de caire guerracivilistes - no era possible ajuntar a les dues famílies, perquè eren aixó dues famílies-, i finalment de rendició incondicional del mascle dominador tot fent la pregunta: On toca aquest any?, i que amb els anys de convivéncia va passar de la teva i la meva família, a la família, la crisi ho ha resolt de cop.
Vet-ho aquí com la crisi ha resolt, finalment, un dels primers i dels més importants problemes que té qualsevol parella un cop es constitueixen com a tal. Aquest any ningú insisteix amb alló de : Vindreu a casa oi?, o amb alló de Compto amb vosaltres!, abans de que podem badar boca. No, aquest any tothom fent-se el ronsa tot contestant a la teva pregunta : Aquest any qué?. Tranquils, encara queda temps. I els dies passen, i passen... i ningú sap on es matarà el gall, i encara menys si a la tia Pepa li donarem un tall, perqué per culpa de la crisi el gall el matàrem en petit comitè, i per culpa de la crisi no vindrà la pesada i garrepa de la tia Pepa, ni aquells cunyat/ades que no et bé de gust aguantar-lis les seves gracietes, ni el malparit de..., bé deixem-ho aquí, no fos cas que prengués mal.
