La trampa de separar els eixos socials i nacionals
Estic fart dels discursos que intenten separar o jerarquitzar la qüestió social i la qüestió nacional com si fossin dues qüestions o tinguessin dues agències diferents. És una trampa. L’èxit de la catalanitat, integradora i progressista, és justament aquest: la qüestió social i la qüestió nacional no són ni tan sols dues cares de la mateixa moneda, sinó la mateixa cara, un mateix fet indestriable.
Les societat on la cultura, i els seus elements més identificatius, i les desigualtats socials han circulat per vies separades han esdevingut societats fracturades. En trobem diversos exemples: des del fracàs de la tolerància liberal, i el seu multicultralisme, anglosaxó, a la fallida de l’integracionisme francès o el “deixà-fer” holandès.
Ens equivocaríem del tot si per un moment si entréssim en el joc de prioritzar una qüestió més que l’altre: amb això, si em permeteu la llicència hem de ser 100% gramscians: els elements materials i econòmics i els culturals i identitaris van estretament relacionats i vinclats. El nostre país n’és un gran exemple: Catalunya sols ha avançat socialment quan també ho ha fet nacionalment i sols avança nacionalment quan també ho fa socialment. La construcció de polítiques socials i d’un estat català del benestar és la nostra principal eina d’alliberament i construcció nacional. La nostra principal eina de cohesió social. I també és la principal via per on circula l’adhesió i identificació dels nouvinguts en un projecte de societat compartida.
Existeix un model català de cohesió social i de viure la diversitat, però no ens podem despistar, que està sustentat en la confluència permanent, en el vincle, dels eixos socials i nacionals. Alguns han volgut enfrontar redistribució (econòmica) i reconeixement (identitari), però és el mateix, no es poden esdevenir un sense l’altre. És la dignitat de Catalunya. Viure-hi bé i sentir-s’hi bé
Les societat on la cultura, i els seus elements més identificatius, i les desigualtats socials han circulat per vies separades han esdevingut societats fracturades. En trobem diversos exemples: des del fracàs de la tolerància liberal, i el seu multicultralisme, anglosaxó, a la fallida de l’integracionisme francès o el “deixà-fer” holandès.
Ens equivocaríem del tot si per un moment si entréssim en el joc de prioritzar una qüestió més que l’altre: amb això, si em permeteu la llicència hem de ser 100% gramscians: els elements materials i econòmics i els culturals i identitaris van estretament relacionats i vinclats. El nostre país n’és un gran exemple: Catalunya sols ha avançat socialment quan també ho ha fet nacionalment i sols avança nacionalment quan també ho fa socialment. La construcció de polítiques socials i d’un estat català del benestar és la nostra principal eina d’alliberament i construcció nacional. La nostra principal eina de cohesió social. I també és la principal via per on circula l’adhesió i identificació dels nouvinguts en un projecte de societat compartida.
Existeix un model català de cohesió social i de viure la diversitat, però no ens podem despistar, que està sustentat en la confluència permanent, en el vincle, dels eixos socials i nacionals. Alguns han volgut enfrontar redistribució (econòmica) i reconeixement (identitari), però és el mateix, no es poden esdevenir un sense l’altre. És la dignitat de Catalunya. Viure-hi bé i sentir-s’hi bé
