Aquella nit de Nadal, com cada any, els avis van venir a casa sortint de la missa del gall i vam fer una mica de ressopó.
--Aleix, vigila la dent! –em va dir la mare quan vaig agafar un tros de torró d’Alacant, perquè feia dies que una dent em ballava.
--No hi pateixis, nen: “si cau per Nadal, sort a gavadals” –va sentenciar l’avi, que sempre tenia una dita a punt.
--És veritat, això? –vaig preguntar.
--I tant si és veritat! –va respondre l’àvia-- Quan jo era petita, em va caure una dent la nit de Nadal.
"D’això fa molts anys", va afegir. Es va acariciar una orella mirant de fer memòria i va continuar: “Recordo que, en ficar-me al llit, vaig deixar la dent en un platet a la tauleta de nit i em vaig adormir. En despertar-me --encara era fosc--, el meu primer pensament va ser encendre el llum per veure si havien deixat res al platet. I sí! Hi havia una capsa de llapis de colors!
“La vaig agafar per mirar-la bé i, de sobte, em va semblar que una resplendor estranya venia d’algun racó de
“No era pas més gran que les figures. Estava suspès en l’aire, quatre dits per sobre la cova, i movia les ales molt de pressa. L’àngel em va somriure i, vist i no vist, va desaparèixer.
"Tremolant de cames, em vaig acostar al pessebre. A la cova hi tornava a haver l’àngel de fang, penjat amb una agulla. Tenia el mateix somriure que m’havia fet l’àngel viu!”
--Que emocionant! I què vas fer?
--Què vaig fer? Tornar corrents a l’habitació i cargolar-me dins els llençols! Però llavors vaig notar que, a un pam del meu nas, alguna cosa brillava en la foscor.
--L’àngel era a la teva habitació! –vaig dir, amb un crit tan fort que fins el pare va fer un bot de la cadira.
--Jo també m’ho vaig pensar –va respondre l’àvia--. Però no: el que brillava eren unes arracades d’or que algú havia deixat sobre la capsa de colors.
"I vet aquí --va concloure--. Des de llavors, per Nadal sempre me les poso."
Va enretirar els cabells blancs que li tapaven les orelles i em va mostrar unes arracades menudes. Feien una resplendor molt fina, de color verd clar.
