El divendres 4 de desembre vam tindre l’oportunitat d’actuar a Madrid, dins
d’unes jornades internacionalistes, organitzades al CSOA La Traba per Izquierda
Castellana i Yesca. Ens feia molta il·lusió aquest concert: compartíem cartell
amb Cesk Freixas i Obrint Pas i ens retrobàvem parcialment (ens faltava
l’incombustible Nabil) la brigada solidària de músics que viatjàrem a Palestina
el passat mes d’agost de 2009. A més a més, era la primera vegada que fèiem un
recital a Madrid i ens notàvem inquiets, mirant de digerir els nervis de
l’estrena.
No cal dir-ho: la imatge de Madrid que els mitjans de comunicació projecten
cap a l’exterior és molt parcial. D’això ens n’adonàrem de seguida. En arribar
a la sala on es feia l’actuació i una conferència prèvia sobre “identitat i
dominació capitalista” ens vam trobar un grafit gegant amb una corona en flames
i una frase lapidària “nosaltres som antimonàrquiques”, escrita en català i
mostrant solidaritat cap als imputats i les imputades catalanes per la crema de
fotos dels rei.
Quan la gent del públic canta les lletres de les teues cançons es produeix
un moment màgic, molt especial, però si damunt es tracta d’un concert a Madrid
i són els espectadors i les espectadores castellanes les que estan corejant les
cançons de Cesk Freixas, de veritat que et quedes amb la boca oberta.
Nosaltres hi actuàvem amb el quartet de corda, amb la intenció d’extraure
dels auditoris i els teatres aquesta mena d’instrumentació clàssica,
habitualment reduïda a un tipus d’escenaris elitistes; i traslladar-la als
centres culturals autogestionats, com és el cas del CSOA La Traba, on hi ha la
gent que pica pedra i posa les mans en farina, que creu en la cultura i la
construeix des dels fonaments. Tot un luxe veure les cares del públic, sorprés
per una formació tan atípica. Violoncellos, violes i violins en una centre
okupat? Interpretem Al Vent a les
acaballes del concert i la gent ens acompanya, cantant a pulmó: desconcertant i
engrescador, a parts iguals. Posem el punt i final a la nostra intervenció amb
la cançó Sense equipatge, i de sobte ens
percatem que els espectadors s’han posat a ballar la conga. I això no és tot: acaben cantant a capella l’himne
dels comuners! Sense paraules...
Hi ha un altre Madrid, invisible, hipodèrmic, latent. Que batega dia a dia. Que és capaç d’omplir amb més de 1300 persones el recinte on es feia el concert d’Obrint Pas i Mallacán. Que protesta enèrgicament contra el feixisme i es manté sempre alerta. Que no es creua de braços davant les injustícies i els abusos de l’Estat. Que no s’aconforma amb la cultura d’aparador i decideix agafar les regnes. Que pren partit, quotidianament, i proposa alternatives. Hi ha un altre Madrid, un autèntic antídot contra els prejudicis.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (18 de desembre de 2009)
