Escrits sobre música tradicional-2: Els moderns de Barcelona
Ser modern no és altra cosa que fer el que fan els moderns: vestir i
pentinar-se com vesteixen i es pentinen els moderns, freqüentar els
locals o espectacles que freqüenten els moderns, usar les expressions
orals que solen usar els moderns, i així anar fent…
(A la fotografia: l'Espinal, una noia fashion i una ma que cus, sobre cartell psicoestètic)
(A la fotografia: l'Espinal, una noia fashion i una ma que cus, sobre cartell psicoestètic)
L'expressió castellana: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”, o aquella altra “el hábito no hace al monje” no són del tot afortunades en referència al fet d'”anar a la moda”.
El professor Carles Maria Espinal, un insigne psicòleg de la moda, que sembla que va tenir una influència decisiva en l'èxit d'alguns personatges d'àmbit nacional i internacional —diu que alguns prohoms japonesos del món dels negocis, i fins i tot el mateix perruquer Llongueres, van ser deixebles seus— i que va crear un corrent mig filosòfic a l'entorn de la moda anomenat psicoestètica, defensava aquesta tesi.
En Frank Duvé, el xouman que regenta o regentava la sala de festes homònima, va ser també deixeble del professor.
—L'Espinal era una mena de visionari, i si els catalans li haguessin fet una mica més de cas, a hores d'ara veuríem la independència encara més ben a prop del que la veiem —m'explicava una nit, a les quatre de la matinada.
Deia que, el professor, abans de la guerra europea, quan a París van desfilar les primeres dones amb pantaló, va diagnosticar en una conferència que quan la dona es posés els pantalons, mai més no se'ls tornaria a treure, i que aquestes paraules van provocar la riota de molts experts internacionals que, al contrari, consideraven que el pantaló femení era una moda passatgera.
—El temps va donar la raó al professor. Una vegada més, el món va haver de donar la raó a un català —continuava afirmant en Duvé, amb un cert aire pujolsià.
En Joaquim Auladell, un altre visionari poc comprès, basant-se en l'aspecte cíclic d'aquest fenomen, afirmava un dia que, en això de la moda, una de dues: o vas corrent sempre per ser al davant o, simplement, t'asseus i t'esperes que passi.
En general, m'he inclinat —sense gaire èxit— pels postulats de l'Auladell, però en alguna ocasió he volgut seguir els consells de l'Espinal. Aleshores he demanat al meu perruquer, que, per cert, em té la mida ben presa, un canvi radical:
—Què es porta ara? —jo que li dic.
—Home…, ara es porten espurnes de color vermellós, o bé una treneta, o bé extensions…, però no crec que sigui el teu estil…
—M'és igual el meu estil. Fes-me, sense passar-te massa, allò que ara mateix faries a la teva clientela més moderna.
Després, preguntant entre els meus coneguts més moderns on s'han comprat aquesta o aquella altra peça de vestir o aquelles sabates, he anat a parar a botigues barcelonines que estan de moda:
—Home, això es porta molt ara, però no sé si per tu… —em diu la jove venedora, fixant-se amb el meu look.
—Sí, sí, no m'ho penso més…, m'ho quedo.
En poc més de quinze dies m'he quasi convertit en un modern de Barcelona.
L'exercici és fàcil. El que costa més, d'anar a la moda, és mantenir-s'hi, ja que, amb el pentinat, s'hi inclou una o altra crema per mantenir la humitat o el contrast o el brillo, i la roba… cal conservar-la, rentar-la així o aixà, planxar-la a tal temperatura i, sobretot, renovar-la sovint.
Com que em fa una certa mandra seguir aquells consells, al cap d'un mes ja torno a ser el Marcel —clàssic o, si voleu, passat de moda— de sempre.
En qualsevol cas, l'esforç —esforç, en el meu cas— dóna un resultat quasi inmediat. És molt rendible. En certa manera, em recorda el fet de fer escales i notes llargues amb el contrabaix, és pesat, però amb poc temps de pràctica dels exercicis, les interpretacions en directe acaben sent molt més àgils, i les peces sonen, consegüentment, molt millor. Sempre em queda, doncs, la sensació de poder recuperar la meva modernor en l'instant que m'ho proposi.
On no podré arribar mai a assemblar-me als moderns de Barcelona és en dues coses que, curiosament, de la transcició ençà, semblen indissolublement lligades a aquest entorn:
1.El menyspreu sistemàtic de tot allò que es relacioni amb la sardana o la cobla i, també, en tot allò que es relacioni amb la tímbrica tradicional catalana, fora del seu àmbit estrictament folklòric.
2.L'absència absoluta del jersei de llana fet per la mare o l'àvia en la indumentària.
Anem per parts. No és una qüestió ideològica —hi ha moderns de Barcelona independentistes, federalistes, de dretes, d'esquerres, anarquistes, vegetarians, abstemis, carnívors, vividors…— sinó d'estricta actitud social. Si cal esmentar, en una conversa entre moderns, algun fet relacionat amb esdeveniments de tipus tradicional català, és norma obligada que, en el millor dels casos, s'usin diminutius com:
—És molt “catalanet”, això.
O bé:
—Queda prou “catalí”, no?
I en el pitjor dels casos, expressions com:
—Uf!, quin tuf de barretina!
En una ocasió, vaig fer la música d'una pel·lícula i, en una escena en clau de thriller, vaig decidir posar-hi una tenora. Era un context musical de tipus funky. La música va plaure tant al director com a la productora —dona que a més de cineasta té un bon historial catalanista i d'esquerres—. El dia que finalitzàvem les mescles, tots dos “quefes” eren presents a l'estudi, donant el vistiplau a l'acabat. El tècnic de so i jo, quan ens referíem a la tenora, ho fèiem inventant un nom: “oboè tenor”, perquè sospitàvem que si usàvem la paraula tenora, ho haurien trobat massa “catalí”.
—Que et sembla…, hi posem-hi un delay a la ten…, ai, a l'oboè tenor? —anàvem dient-nos.
En la sèrie de programes Bojos pel Ball —emesa per TV3 els anys 1997 i 1998— en Jesús Ventura, en Jordi Molina i jo érem els encarregats de fer la tria de les peces i els arranjaments, i en algunes ocasions no vam escatimar l'ús de la tenora. Tot va anar bé, fins al dia que algú va anomenar la paraula maleïda.
—Tenora? No, no, que això no són sardanes. Se'ns veurà la “barretina” —va dir el director del programa.
—No, home, no! Que era una broma, és un saxo soprà —vam afanyar-nos a dir, i es va tranquil·litzar. Ho vam deixar igual.
A l'any 1992, en presentar Transardània —una mena de joc entre el jazz i la sardana— a l'Espai de Música i Dansa de Barcelona, vaig presenciar una conversa en què parlava un prohom de la cultura musical barcelonina, responsable de la programació.
—Musicalment està molt bé, però mira: el jazz no m'entusiasma, i la sardana no la suporto, o sigui que imagina't què en penso, de la proposta! —Ell es va quedar tan ample i jo un xic arronsat.
L'entorn del folk, compta amb un cert col·lectiu d'aficionats barcelonins, però si entre aquesta afició hi ha algun modern de Barcelona, us puc assegurar que en el seu entorn social o laboral se n'amaga, o bé fa sortides del tipus:
—El divendres vaig cobrir la quota “catalaneta”. Vaig anar a la plaça del Rei.
—Ostres noi, ja se't veu la “barretina”, ja…
Ja m'està bé, l'ús dels diminutius, és una pràctica molt pròpia de la nostra llengua —a les Terres de l'Ebre i al País Valencià, si més no—, però és curiós que mai sentirem a dir a un modern de Barcelona:
—He anat a un concert de música “gregueta”…, o “flamenqueta”…, o “marroquineta”.
—Ui, sí! M'agraden molt els “Kalamatianets” grecs, el “gospelet” i, en general, la “fusioneta”.
Qualsevol tub de fusta cilíndric amb forats que soni és admirat i aclamat per la modernor barcelonina i sempre hi haurà qui s'interessi per la seva procedència asiàtica, africana o sud-americana, però si confesses que es tracta d'un flabiol o un reclam de xeremies eivissenc faràs aflorar automàticament la cosa del “tuf de barretina”.
Pel que fa al segon punt, seré breu.
No sé si és que les mares i/o àvies dels moderns de Barcelona no saben fer mitja o si és que no en tenen, de mares i àvies, però no he vist mai un modern de Barcelona amb un jersei de llana fet a mà —a exepció de jerseis teixits per algun aborigen peruà de l'Altiplà—. Vull suposar que són a l'armari amb tuf de naftalina i que, com a molt, se'ls posen per Nadal o Sant Esteve, en el dinar familiar.
Encara em queda força com per tornar, en alguna ocasió, a exercir —en el vestir, calçar, pentinar i freqüentar certs locals— de modern de Barcelona, però sé del cert que sóc absolutament incapaç de prescindir de la tímbrica de la cobla de sardanes i, per descomptat, dels jerseis que ma mare s'entesta a fer-me cada dos o tres hiverns.
A tall de cloenda he de comentar que hi ha un cert moviment de marcada contemporaneïtat —nascut al Vallès— que s'auto-anomena “modernista” i que reivindica la modernitat catalana dels anys seixanta. Això és tema per a una altra reflexió, però és curiós que en la modernitat dels seixanta, en gran part barcelonina —Gauche Divine, Bocaccio, Tusset…— ningú no feia fàstics a la tenora. En més d'un treball discogràfic d'aquella època, guitarres elèctriques i ritmes “ye-ye” van conviure amb aquesta tímbrica.
Marcel dixit, 5 de desembre del 2009
El professor Carles Maria Espinal, un insigne psicòleg de la moda, que sembla que va tenir una influència decisiva en l'èxit d'alguns personatges d'àmbit nacional i internacional —diu que alguns prohoms japonesos del món dels negocis, i fins i tot el mateix perruquer Llongueres, van ser deixebles seus— i que va crear un corrent mig filosòfic a l'entorn de la moda anomenat psicoestètica, defensava aquesta tesi.
En Frank Duvé, el xouman que regenta o regentava la sala de festes homònima, va ser també deixeble del professor.
—L'Espinal era una mena de visionari, i si els catalans li haguessin fet una mica més de cas, a hores d'ara veuríem la independència encara més ben a prop del que la veiem —m'explicava una nit, a les quatre de la matinada.
Deia que, el professor, abans de la guerra europea, quan a París van desfilar les primeres dones amb pantaló, va diagnosticar en una conferència que quan la dona es posés els pantalons, mai més no se'ls tornaria a treure, i que aquestes paraules van provocar la riota de molts experts internacionals que, al contrari, consideraven que el pantaló femení era una moda passatgera.
—El temps va donar la raó al professor. Una vegada més, el món va haver de donar la raó a un català —continuava afirmant en Duvé, amb un cert aire pujolsià.
En Joaquim Auladell, un altre visionari poc comprès, basant-se en l'aspecte cíclic d'aquest fenomen, afirmava un dia que, en això de la moda, una de dues: o vas corrent sempre per ser al davant o, simplement, t'asseus i t'esperes que passi.
En general, m'he inclinat —sense gaire èxit— pels postulats de l'Auladell, però en alguna ocasió he volgut seguir els consells de l'Espinal. Aleshores he demanat al meu perruquer, que, per cert, em té la mida ben presa, un canvi radical:
—Què es porta ara? —jo que li dic.
—Home…, ara es porten espurnes de color vermellós, o bé una treneta, o bé extensions…, però no crec que sigui el teu estil…
—M'és igual el meu estil. Fes-me, sense passar-te massa, allò que ara mateix faries a la teva clientela més moderna.
Després, preguntant entre els meus coneguts més moderns on s'han comprat aquesta o aquella altra peça de vestir o aquelles sabates, he anat a parar a botigues barcelonines que estan de moda:
—Home, això es porta molt ara, però no sé si per tu… —em diu la jove venedora, fixant-se amb el meu look.
—Sí, sí, no m'ho penso més…, m'ho quedo.
En poc més de quinze dies m'he quasi convertit en un modern de Barcelona.
L'exercici és fàcil. El que costa més, d'anar a la moda, és mantenir-s'hi, ja que, amb el pentinat, s'hi inclou una o altra crema per mantenir la humitat o el contrast o el brillo, i la roba… cal conservar-la, rentar-la així o aixà, planxar-la a tal temperatura i, sobretot, renovar-la sovint.
Com que em fa una certa mandra seguir aquells consells, al cap d'un mes ja torno a ser el Marcel —clàssic o, si voleu, passat de moda— de sempre.
En qualsevol cas, l'esforç —esforç, en el meu cas— dóna un resultat quasi inmediat. És molt rendible. En certa manera, em recorda el fet de fer escales i notes llargues amb el contrabaix, és pesat, però amb poc temps de pràctica dels exercicis, les interpretacions en directe acaben sent molt més àgils, i les peces sonen, consegüentment, molt millor. Sempre em queda, doncs, la sensació de poder recuperar la meva modernor en l'instant que m'ho proposi.
On no podré arribar mai a assemblar-me als moderns de Barcelona és en dues coses que, curiosament, de la transcició ençà, semblen indissolublement lligades a aquest entorn:
1.El menyspreu sistemàtic de tot allò que es relacioni amb la sardana o la cobla i, també, en tot allò que es relacioni amb la tímbrica tradicional catalana, fora del seu àmbit estrictament folklòric.
2.L'absència absoluta del jersei de llana fet per la mare o l'àvia en la indumentària.
Anem per parts. No és una qüestió ideològica —hi ha moderns de Barcelona independentistes, federalistes, de dretes, d'esquerres, anarquistes, vegetarians, abstemis, carnívors, vividors…— sinó d'estricta actitud social. Si cal esmentar, en una conversa entre moderns, algun fet relacionat amb esdeveniments de tipus tradicional català, és norma obligada que, en el millor dels casos, s'usin diminutius com:
—És molt “catalanet”, això.
O bé:
—Queda prou “catalí”, no?
I en el pitjor dels casos, expressions com:
—Uf!, quin tuf de barretina!
En una ocasió, vaig fer la música d'una pel·lícula i, en una escena en clau de thriller, vaig decidir posar-hi una tenora. Era un context musical de tipus funky. La música va plaure tant al director com a la productora —dona que a més de cineasta té un bon historial catalanista i d'esquerres—. El dia que finalitzàvem les mescles, tots dos “quefes” eren presents a l'estudi, donant el vistiplau a l'acabat. El tècnic de so i jo, quan ens referíem a la tenora, ho fèiem inventant un nom: “oboè tenor”, perquè sospitàvem que si usàvem la paraula tenora, ho haurien trobat massa “catalí”.
—Que et sembla…, hi posem-hi un delay a la ten…, ai, a l'oboè tenor? —anàvem dient-nos.
En la sèrie de programes Bojos pel Ball —emesa per TV3 els anys 1997 i 1998— en Jesús Ventura, en Jordi Molina i jo érem els encarregats de fer la tria de les peces i els arranjaments, i en algunes ocasions no vam escatimar l'ús de la tenora. Tot va anar bé, fins al dia que algú va anomenar la paraula maleïda.
—Tenora? No, no, que això no són sardanes. Se'ns veurà la “barretina” —va dir el director del programa.
—No, home, no! Que era una broma, és un saxo soprà —vam afanyar-nos a dir, i es va tranquil·litzar. Ho vam deixar igual.
A l'any 1992, en presentar Transardània —una mena de joc entre el jazz i la sardana— a l'Espai de Música i Dansa de Barcelona, vaig presenciar una conversa en què parlava un prohom de la cultura musical barcelonina, responsable de la programació.
—Musicalment està molt bé, però mira: el jazz no m'entusiasma, i la sardana no la suporto, o sigui que imagina't què en penso, de la proposta! —Ell es va quedar tan ample i jo un xic arronsat.
L'entorn del folk, compta amb un cert col·lectiu d'aficionats barcelonins, però si entre aquesta afició hi ha algun modern de Barcelona, us puc assegurar que en el seu entorn social o laboral se n'amaga, o bé fa sortides del tipus:
—El divendres vaig cobrir la quota “catalaneta”. Vaig anar a la plaça del Rei.
—Ostres noi, ja se't veu la “barretina”, ja…
Ja m'està bé, l'ús dels diminutius, és una pràctica molt pròpia de la nostra llengua —a les Terres de l'Ebre i al País Valencià, si més no—, però és curiós que mai sentirem a dir a un modern de Barcelona:
—He anat a un concert de música “gregueta”…, o “flamenqueta”…, o “marroquineta”.
—Ui, sí! M'agraden molt els “Kalamatianets” grecs, el “gospelet” i, en general, la “fusioneta”.
Qualsevol tub de fusta cilíndric amb forats que soni és admirat i aclamat per la modernor barcelonina i sempre hi haurà qui s'interessi per la seva procedència asiàtica, africana o sud-americana, però si confesses que es tracta d'un flabiol o un reclam de xeremies eivissenc faràs aflorar automàticament la cosa del “tuf de barretina”.
Pel que fa al segon punt, seré breu.
No sé si és que les mares i/o àvies dels moderns de Barcelona no saben fer mitja o si és que no en tenen, de mares i àvies, però no he vist mai un modern de Barcelona amb un jersei de llana fet a mà —a exepció de jerseis teixits per algun aborigen peruà de l'Altiplà—. Vull suposar que són a l'armari amb tuf de naftalina i que, com a molt, se'ls posen per Nadal o Sant Esteve, en el dinar familiar.
Encara em queda força com per tornar, en alguna ocasió, a exercir —en el vestir, calçar, pentinar i freqüentar certs locals— de modern de Barcelona, però sé del cert que sóc absolutament incapaç de prescindir de la tímbrica de la cobla de sardanes i, per descomptat, dels jerseis que ma mare s'entesta a fer-me cada dos o tres hiverns.
A tall de cloenda he de comentar que hi ha un cert moviment de marcada contemporaneïtat —nascut al Vallès— que s'auto-anomena “modernista” i que reivindica la modernitat catalana dels anys seixanta. Això és tema per a una altra reflexió, però és curiós que en la modernitat dels seixanta, en gran part barcelonina —Gauche Divine, Bocaccio, Tusset…— ningú no feia fàstics a la tenora. En més d'un treball discogràfic d'aquella època, guitarres elèctriques i ritmes “ye-ye” van conviure amb aquesta tímbrica.
Marcel dixit, 5 de desembre del 2009
