Hui la brisa es transmuta en aire vigorós que
oscil·la amagat entre el brancatge espés. Les rames enceses vigilen des de la
seua mirada marró els canvis sigil·losos que el cel les proposa. La tardor es
pressent en cada pedra i els camins seduïxen al sòl receptiu que prepara la terra
perquè les fulles dilatades troben en ella un llit compartit. Els arbres
semblen doblegar-se, no hi ha preguntes adreçades al vent que traslluu en
aquest viatge intrèpid del temps. Els seus troncs simulen acceptar, submisos, la
força amb què desplega la seua fúria continguda.
Res és el mateix quan la tardor escarota el món
dels meus somnis, quan les seues mans desfan les estructures perennes que pengen de la vida. La tardor s'assembla a
una palometa imperfecta i melancòlica el vol de la qual llanguix, quan el gris
superficial dels núvols inhòspits s'estén, com l'aigua transparent que repara
la set dels mesos perduts.
Les estacions es busquen per a succeir-se, l'una
darrere de l'altra i, no obstant això, se senten els instants que ferixen la pell endormiscada d'aquesta tardor.
