Tres dies després de les consultes i dos de l’espectacle que les va
seguir, ja comença a ser hora de fer alguna cosa semblant a un balanç. Més
enllà de les baralles, inherents pel que sembla a una bona part de l’independentisme
català, potser cal que comencem a valorar-les en la justa mesura. Personalment,
i sense pretendre convèncer ningú, ni establir cap mena de càtedra, crec que,
pel sol fet d’haver-se realitzat han estat un èxit rotund. Han estat possibles
sense cap suport institucional i construïdes, a Osona i arreu, amb la il·lusió
i l’esforç de moltes persones (ni més ni menys que 15.000 voluntaris!, i
gairebé 200.000 votants). Algú pot creure que això és poc. Segons com es miri
sí que ho és, no tinc ganes ni de discutir-ho, però amb un amic, amb qui
compartíem gairebé trenta anys de militància independentista i que, per cert,
no podia votar, comentàvem que això no ens ho hauríem cregut de cap de les
maneres fa només tres anys, ja no diguem a finals dels anys setanta, quan ens
debatíem a cop d’esprai i corredissa.
L’organització de les consultes ha estat impecable, malgrat no poder
disposar de censos oficials, dels llocs habituals de votació, ni dels aparells
de propaganda habituals en tota classe de consultes, referèndums i eleccions
oficials. Aquestes mancances s’han vençut amb la imaginació, les ganes, la
creativitat i el rigor que l’ocasió necessitava. S’ha establert mecanismes per
evitar que ningú pogués votar fraudulentament més d’una vegada, ja fos per excés
d’entusiasme o per desacreditar el procés. Es va buscar seus de col·legis
electorals i meses electorals perquè tot es desenvolupés de la millor manera
possible. Es va fer una campanya més que correcta per fomentar la participació,
malgrat els gemecs oficials, o el menyspreu dels mitjans de comunicació i
moltes institucions, començant per la primera autoritat del país. En
definitiva, s’ha demostrat que aquesta iniciativa popular, que hom podria
considerar filla de la rauxa, ha excel·lit en el seny pel que fa a
l’organització, una organització plantejada i desenvolupada estrictament des de
la base. La crida era únicament popular, sense organitzacions polítiques ni
instiucions que s’hi atrevissin, potser estan massa ocupades a gestionar espais
de poder, o de miratge de poder. Els voluntaris eren persones, organitzades o
no, de totes les edats (de setze anys o més), de totes les feines i aturs, de
totes les sensibilitats que construeixen el poble català desacomplexat i de
tots els orígens.
Un altre factor d’èxit, malgrat allò que s’ha dit des de la premsa del
règim amb una insistència insultant, és la participació. No em refereixo tant a
les xifres absolutes, que poden semblar insuficients, tot i superar algunes
consultes oficials, sinó a les persones que hi acudien a votar. Totes
compartien la il·lusió, el convenciment que feien alguna cosa important, de les
més satisfactòries que podien fer. Hi havia ganes de parlar i d’expressar-se,
encara que ens diguin que no servirà de gaire. Hi havia decepció en aquelles
persones que se’ls deia que no podien votar, perquè no duien els documents
identificatius en regla, fossin immigrants (catalans nous, sense cap mena de
dubte, i per voluntat pròpia), o bé catalans vells. Les ganes de participar
d’aquella gent, per si soles, ja justifiquen la convocatòria i donen sentit a
la feina dels voluntaris. Entre les persones que venien a votar hi havia joves
i ancians, gent amb problemes de mobilitat i que venien de fer exercici, hi
era, d’alguna manera una gran representació de tota la societat. Només s’hi
excloïen els que decidien mantenir-se’n al marge.
Un altre indicador d’èxit és, sense cap mena de dubte, el ressò
internacional que va tenir la consulta. La premsa internacional, Brunete
mediàtica i altra premsa del règim inclosa, se’n va fer ressò. Amb elogis i
seguiments exhaustius, la majoria; amb diferents graus de menyspreu i dosis de
la mala llet habitual, la premsa del règim nacional nonacionalista espanyol,
com era de preveure. Aquestes reaccions, especialment les que no provenen de
l’espanyolisme plural, ens permeten afirmar que les consultes han servit per
situar la causa catalana al mapa del món. Si hi continua o no, ja serà cosa de
com ho fem a partir d’ara. Evidentment, si seguim fent espectacles de baralles
entre els diferents protagonistes de les comissions organitzadores, no passarà
de ser un espectacle transitori, com els de les organitzacions palestines i
jueves de la Vida de Brian. Crec que aquesta atenció, i el desplegament
de mitjans que la va fer possible, és el millor homenatge als milers de
voluntaris i a la causa de les nostres llibertats. Cal que en sapiguem ser
dignes mereixedors i prou intel·ligents per mantenir-lo. Una editorial de Le
Monde, una crònica en directe de la BBC o el seguiment que en va fer Al-Jazira
no són cap broma, són una ocasió d’or que cal aprofitar. Els articles de l’ABC,
El Pais, El Mundo, La Razón o El Periódico són la vella cançó de
l’enfadós que, posats a fer, ja no fa ni gràcia, es tracta de subproductes
informatius per a consum d’espanyolistes satisfets de si mateixos i convençuts.
Per acabar, crec que, ara, un cop feta l’aportació de la societat civil,
i esperant que es produeixin noves aportacions igualment positives, cal esperar
que els polítics professionals estiguin a l’alçada de les circumstàncies. Com
comentàvem amb un amic, durant la nit del dia 13 mentre esperàvem els
resultats, ara comença l’hora dels polítics, de ser capaços de rendivilitzar
aquesta suma tan gran de feina i il·lusió i convertir-la en acció política coherent.
Cal esperar que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i no s’arronsin. Cal que, al final del procés de consultes no
vinculants, els ciutadans d’aquest país poguem pronunciar-nos sobre el nostre
futur, i que aquest pronunciament tingui les conseqüències que corresponguin a
allò que expressi la voluntat popular. Mai com fins ara, des del final de la
dictadura, no s’havia fet una mobilització de voluntats i de persones en favor
de la independència del nostre país. Potser cal que aquells polítics que se’ns
presenten com a sobiranistes o independentistes actuïn en conseqüència i no ens
decebin una vegada més, independentment de les sigles i programes que els
serveixin de coartada, perdó, volia dir de bandera.
