“Aquí mateix, el bisbe Torres i Bages, pronuncià la seva cèlebre “Catalunya serà cristiana o no serà”; s'equivocava: Catalunya serà independent o no serà”
Que Deu us beneeixi, Visca Catalunya lliure!
Mentre caminàvem abrigats de retorn on havíem deixat els cotxes començà a caure una neu rodona, com aquella de les pel·lícules de Nadal, breument, en silenci, sense mullar el carrer, els cabells ens perlejaven de diminutes boles blanques, al sostre dels cotxes hi rodolaven com grans.
Acabada de néixer, entre el núvol i la terra, sorgida del no-res, apareguda, com l'esperança que ens portà el dia intens que acabava de passar.
S'estroncà la nevada abans de quallar, neu rodona, que de l'altre en dóna.
Avui és un dia de sentiments contradictoris per a tots els que hem treballat durant dos mesos en l'organització, poble a poble, que ha fet possible anara a votar per respondre la pregunta sobre “allò que sempre havíem volgut saber, i mai no s'havien atrevit a preguntar-nos”
A Osona, els resultats han estat dins allò esperat perquè teníem una organització i un sistema diferent a la resta de consultes. Avui les discòrdies, lamentablement, han esclatat i no ens beneficien gens.
Però l'honor a la veritat no es pot amagar, i com deia un eslògan d'antany “la feina mal feta no te futur”. Els resultats d'Osona han estat fruit d'una organització i un treball esforçat i intel·ligent, com tan negatiu i forassenyat ha estat convocar una consulta en altres municipis, sense tenir la infraestructura adient, com pretendre en quatre mesos portar el referèndum a Barcelona.
Treballar aquests seixanta dies intensos ha estat un privilegi que val molt mes diners dels que hi hem esmerçat. Hem guanyat moltes hores a la vida perduda entre angoixes sense esperança, de treball sense altre recompensa que el sou, de vetlla sense més companyia que la por a l'esdevenidor.
També he tingut la sort de viure en un poble on era possible fer el referèndum, i he intentat compartir i fer compartir la meva sort amb els amics de bloc i espai virtual.
No ha fallat cap d'ells i ens hem intercanviat favors, suport a canvi de participació, sense llibreta de Debe ni de Haver, tots tenim motius per agrair-nos mútuament espais i sentiments travats pel lligam de l'amistat i l'estimació al país.
Som allò que fem i no pas allò que pensem, la pedra de toc de tot pensament és l'acció i, especialment avui, he escoltat amb mes menyspreu i irritació que de costum els sermons dels opinadors (el corrector em remet a “orinadors”, que seria ben correcte també) professionals que cobren per impartir doctrina mediàtica a la radio des del seu coixí tou i Antich de la butaca de periodistes o des del llit punxegut de faquiresa tramposa de can Cuní.
Tots els que coneixem els budells de la bèstia per dins i hem fet de sargidors de la xarxa, malla a malla, ens sentiríem insultats per quatre cràpules si a aquestos se'ls hagués estat donat el poder d'ofendre'ns. Però com nomes se'ls ha donat el de vomitar paraules que no arriben a ser ni sintàcticament coherents i encara menys raonablement emparades en el fets, nomes ens cal lamentar el malbaratament de minutes que els hi paguen i el deteriorament dels els espais on col·laboren a fer augmentar l'audiència i disminuir la sapiència.
Les comptesses, guanyades o perdudes, imprimeixen caràcter, ens fan i ens fan créixer mes ràpidament, ens immunitzen de malalties venèries i banals, com la por a fotre'ns de cap i desfullar el trèvol.
No estem per mes romanços ara anirem al gra, que el sac es obert, però encara no podem dir blat.
