Vull
felicitar l’Evo Morales, ex-totxaire, ex-flequer, ex-trompeter, ex-cocaler, etc...,
al que acusen (?) de ser deixeble de la Pachamama (*) i d’estar trastornat per les
llegendes quechues i aymaras, vull felicitar-lo, dic, perquè ha estat capaç
d’obtenir una victòria per abrumadora majoria en unes eleccions netament democràtiques
després d’un primer període de govern en que va trasbalsar els plans de les
multinacionals com Repsol, o en que va “nacionalitzar” els hidrocarburs, i es
va ficar en contra a tot el mon “civilitzat” (és el capitalisme civilitzat?) i
es va fer amic (i se’n va vanar) de l’enemic públic numero 1 dels governs
occidental, l’Hugo Chavez.
Certament
la premsa s’ha mostrat cauta amb els comentaris a les eleccions bolivianes..
però la processó els va per dintre (un clar exemple és l’article de M.A.
Bastenir al diari “Pais” del 9 de desembre, pag.8. Sembla que lloa, però
destil·la mala llet i rancúnia)
Jo enviaré una carta de felicitació i
de suport al president Morales i us animo a fer el mateix... crítiques ferotges
i malèvoles ja en rep cada dia des de tot arreu.
A
la resta de l’article faig esment a les probables claus de la victòria
històrica de l’Evo Morales i algunes reflexions.
L’Evo
Morales, més concretament el seu partit MAS, ha obtingut 24 de 36 senadors i 84
diputats de 130 el que li ha de permetre consolidar el procés de transformació
d’un país secularment governat (dominat) pels blancs criolls que ara es troben
amb escàs suport electoral, amb els seus partits polítics pràcticament
desintegrats i mancats d’un programa alternatiu al de l’Evo que no siguin un
impossible i impresentable internacionalment retorn al passat.
Les
claus de l’èxit?
Un
62% dels vots no s’aconsegueix només amb el factor ètnic, que sense dubte també
ha estat importantíssim: després de segles de dominació “blanca”, els indígenes
de Bolívia, comandats per l’Evo (però no només per l’Evo, com és natural) van
decidir ja fa uns anys espolsar-se el domini blanc i fer valdré democràticament
la seva majoria.
Bolívia,
un país ric en recursos, te, però, la segona esperança de vida més baixa
d’Amèrica Llatina (només per davant d’Haití). Abans de l’Evo, 70 de cada 1000
recent nascuts morien abans dels 5 anys. El 41 % de la població no anava a classe
en la vida i el 18 % dels que hi anaven no acabaven els estudis primaris. Abans
de l’Evo hi havia un 63% de població pobra i un 48 % de la població subsidiada
amb dos dòlars o menys al dia. Un 20% patia de desnutrició.
La
majoria dels bolivians indígenes, malgrat viure al primer país productor de gas
natural del mon s’havien d’escalfar amb els fems de les llames.
Amb
l’Evo, el PIB del Perú ha crescut un 5% anual i encara creixerà el 2009 un 3,2%
malgrat la crisi internacional (el més alt d’Amèrica Llatina). Des que l’Evo va
nacionalitzar (!!vade retro, Satanas¡¡) el gas i el petroli els ingressos per exportacions s’han
multiplicat per deu. Encara que, en realitat, més que nacionalitzar va decidir
que les taxes d’extracció que les multinacionals pagaven de l’ordre del 18%
passessin a ser el 50%, el que ha proporcionat al govern bolivià un
extraordinari increment pressupostari. I aquesta política ha merescut l’elogi
del FMI (ei, amics del PP, he dit l’elogi del FMI!!!)
L’Evo,
en els darrers quatre anys, ha endegat una política social i econòmica que està
donants els seus fruits. Més d’un milió i mig de bolivians han deixat de ser
analfabets. S’han construït nombrosos hospitals i centres mèdics, el que ha
millorat ostensiblement la sanitat pública. Te la balança comercial es superàvit
i ha aconseguit unes reserves internacionals de 10.000 milions de dòlars (la
més elevada, per càpita, de la regió). No te males relacions amb el sector
bancari (vigila Evo¡¡) i les empreses dels hidrocarburs (entre elles Repsol)
han compromès unes inversions de 6.000 milions de dòlars. El tema de la
industrialització del país, però, no es satisfactori: no hi ha plans
I,
molt singularment, ha endegat un massiu programa d’ajuts socials directes que
han dinamitzat el consum: el Bono Juancito Pinto que ha beneficiat a 1.800.000
escolars; el Bono Juana Arzurduy que suposa 20 euros cada dos mesos per a les embarassades
i lactants; o la renta de la dignitat de 20 euros mensuals per als més grans de
60 anys. Mentre que per a alguns això es
política social (segurament transitòria) que, a més, dinamitza l’economia, per
a uns altres es crear una ret clientelar per assegurar-se les eleccions (perquè
ha de ser tant cert la dità castellana de que “cree el ladron que todos son de su condición”)
La
victòria de l’Evo ha mosquejat molt i molt a la majoria del governs occidentals
i prooccidentals i ha deixat estorada no solament a la minoria blanca fins ara
dirigent del país sinó als comentaristes i als tertulians d’arreu que no volen
ni poden córrer el risc de criticar el resultat d’unes eleccions transparentment
democràtiques... mal que els hi pesi (que els pesa).
