Ton Argelich
Diumenge passat, a la Font de la Reina, barri annex als peus de Capellades, va tenir lloc la Festa de santa Bàrbara, de caràcter religiós, social i gairebé ancestral. Un desembre més, i gràcies a la voluntat d’uns quants capelladins que fa uns anys van proposar-se de revifar la capella que es dedica a la santa, una bona colla de gent del meu poble i d’altres pobles veïns van anar a trobar el lloc per celebrar la diada, cantar els goigs de la santa, comprar torrons, jugar a bitlles i, en definitiva, per perpetuar una tradició que es remunta segles enrera. De quan aquell raval antic –que encara avui és una delícia perquè sembla intacte al pas del temps- veia transitar carros i cavalls que venien de Barcelona i anaven a Madrid o a la inversa, tot seguint el camí Ral....
Sé que els Amics de la capella de Santa Bàrbara són uns quants i que ha
estat gràcies a la dedicació entusiasta de tots que avui aquesta part
del patrimoni religiós capelladí es conserva de la millor manera i no
va desapareixent cada dia més com tantes altres parts del patrimoni del
meu poble, però, de tots, avui voldria referir-me i subratllar la tasca
del Ton Argelich, que porta la vena artística a la sang des que era un
vailet i que, ara que és un avi jubilat, no para de reivertir-la per al
bé de Capellades.
El conec des de fa anys, he compartit amb ell moltes vivències i entranyables converses i trobo que estem de sort de tenir-lo a la vora. Per la seva sensibilitat manifesta i per la cura amb què afronta tantes i tantes engrescades de valor patrimonial i artístic. Sé perquè ho dic i m’agradaria que us en féssiu al càrrec. Podria posar molts exemples materials. La seva passió per la iconografia religiosa materialitzada en l’estudi de les capelles que hi ha a molts carrers capelladins, la imatgeria festiva i religiosa popular que ha sortit de les seves mans, els seus estudis i investigació sobre la pervivència a la nostra zona de l’obra i d’alguns projectes no materialitzats de l’arquitecte Josep Maria Jujol, la reinstauració de la capella de la Mare de Déu de Montserrat al carrer Amador Romaní de Capellades (a partir de gravats d’abans de la guerra a la casa que també restaura en el mateix carrer), l’exposició permanent de figures de la Moreneta que té en el seu interior, a més de múltiples objectes artístics antics que et mostra amb ulls d’infant crescuts a través de l’art, la font que va construir juntament amb el veïnat de la zona… No en dic més perquè me’n deixaria molts i em sabria greu quedar coix, però el que no em callaré és que us parlo d’una criatura incansable, d’un cul d’en Jaumet que, temps enrera, no va parar fins que va aconseguir que el monestir de Montserrat cedís una imatge de la Moreneta perquè fos venerada a la capella del carrer Fondo i d’una ànima inquieta que sé que no pararà fins que uns bancs en desús que es troben al mateix monestir llueixin –gràcies a la seva traça artística i a la seva voluntat de servei als altres- a la capella de santa Bàrbara. I tant que ho aconseguirà i no tinc cap dubte que en uns temps en què també sembla que estigui en crisi la recerca entusiasta per tot el que tingui a veure amb el passat, actituds generosíssimes i incansables com la seva esdevenen el millor garant perquè no acabem de perdre totalment de vista que som hereus d’altres èpoques i que els que ens van precedir mereixen tot el nostre respecte. Ho dic amb un sincer agraïment per tot el que surt de les mans i de la pensa del Ton Argelich.
El conec des de fa anys, he compartit amb ell moltes vivències i entranyables converses i trobo que estem de sort de tenir-lo a la vora. Per la seva sensibilitat manifesta i per la cura amb què afronta tantes i tantes engrescades de valor patrimonial i artístic. Sé perquè ho dic i m’agradaria que us en féssiu al càrrec. Podria posar molts exemples materials. La seva passió per la iconografia religiosa materialitzada en l’estudi de les capelles que hi ha a molts carrers capelladins, la imatgeria festiva i religiosa popular que ha sortit de les seves mans, els seus estudis i investigació sobre la pervivència a la nostra zona de l’obra i d’alguns projectes no materialitzats de l’arquitecte Josep Maria Jujol, la reinstauració de la capella de la Mare de Déu de Montserrat al carrer Amador Romaní de Capellades (a partir de gravats d’abans de la guerra a la casa que també restaura en el mateix carrer), l’exposició permanent de figures de la Moreneta que té en el seu interior, a més de múltiples objectes artístics antics que et mostra amb ulls d’infant crescuts a través de l’art, la font que va construir juntament amb el veïnat de la zona… No en dic més perquè me’n deixaria molts i em sabria greu quedar coix, però el que no em callaré és que us parlo d’una criatura incansable, d’un cul d’en Jaumet que, temps enrera, no va parar fins que va aconseguir que el monestir de Montserrat cedís una imatge de la Moreneta perquè fos venerada a la capella del carrer Fondo i d’una ànima inquieta que sé que no pararà fins que uns bancs en desús que es troben al mateix monestir llueixin –gràcies a la seva traça artística i a la seva voluntat de servei als altres- a la capella de santa Bàrbara. I tant que ho aconseguirà i no tinc cap dubte que en uns temps en què també sembla que estigui en crisi la recerca entusiasta per tot el que tingui a veure amb el passat, actituds generosíssimes i incansables com la seva esdevenen el millor garant perquè no acabem de perdre totalment de vista que som hereus d’altres èpoques i que els que ens van precedir mereixen tot el nostre respecte. Ho dic amb un sincer agraïment per tot el que surt de les mans i de la pensa del Ton Argelich.
