dance me
Show me slowly what I only know the limits of/ Dance me to the end of love
L. Cohen
Els vaig veure a la cafeteria de l'aeroport de València, vaig alçar els ulls del llibre i vaig veure una parella d'ancians anant cap a una taula. Tot i que no anaven agafats del bracet (tots dos tenien les mans ocupades) ni n'hi havia cap contacte físic entre ells, l'amor es veia, com si l'aire que els separava estiguera ocupat per un lligam invisible, com si compartiren una llum que pertanyia a tots dos. Me'ls vaig estar mirant una estoneta, amb una tendresa que em va fer vindre llàgrimes als ulls (jo estava molleta, eixe dia). Quan ja estaven asseguts a la taula ella va posar el sucre i va remenar els cafès amb llet de tots dos i al cap d'una estona ell li va traure dels llavis una molla de pastís amb una carícia. Vaig haver de fer un esforç per deixar de mirar-los, tenia por de trencar amb el meu esguard el vidre delicadíssim d'aquell moment d'intimitat, de la seua bellesa.
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d'enveja, no perquè s'estimaven, sinó perquè s'estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m'ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d'ancians ballant. Quan una parella d'ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s'estimen i que ballar és una manera d'estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s'està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d'agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n'estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.
Quan vaig moure per embarcar els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m'hauria agradat molt veure'ls ballar.
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d'enveja, no perquè s'estimaven, sinó perquè s'estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m'ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d'ancians ballant. Quan una parella d'ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s'estimen i que ballar és una manera d'estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s'està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d'agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n'estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.
Quan vaig moure per embarcar els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m'hauria agradat molt veure'ls ballar.
