Els mites de la Constitució vigent són molts. El més cínic és el que sosté que la Constitució va representar la reconciliació de vencedors i vençuts a la guerra civil. L'Estat Espanyol és l'únic a Europa en que els crims contra la Humanitat del feixisme han quedat impunes. El General Franco va ser un dels criminals més grans de la història. Seguint la classificació dels Judicis de Nuremberg va cometre “crims contra la pau” en desencadenar la guerra d'Espanya de 1936; “crims de guerra” al llarg dels tres anys en que va durar el conflicte; i “crims contra la Humanitat” en temps de pau, amb prop de 200.000 afusellaments, un milió d'exiliats, un milió de presos en camps de concentració i milions de famílies republicanes espoliades. No s'ha condemnat a ningú per tots aquests crims. No s'ha acomplert la Convenció de les Nacions Unides sobre la imprescriptibilitat dels “crims de guerra” i dels “crims de lesa humanitat” (1968). De fet el Regne d'Espanya no l'ha signat. A Espanya no hi hagut cap moviment contra la impunitat com les “Madres de Mayo” a Argentina i tants altres països. Tampoc no s'ha fet cap “Comissió de la Veritat” com les creades a Sudàfrica i a d'altres països on s'ha pogut processar els responsables dels crims contra la Humanitat. La reconciliació espanyola ha consistit en la integració dels partits antifranquistes en el règim de la monarquia postfranquista. José Luís Rodríguez Zapatero ha culminat aquesta integració: estat incapaç d'acomplir el testament polític del seu avi, capità de l'exèrcit. Va ser afusellat per negar-se a secundar la rebel·lió franquista i la seva última voluntat va ser que el seu nom fos vindicat i el seu honor restablert. La llei de la Memòria Històrica l'ha escarnit, com també la memòria del President Lluís Companys.

      Un altre gran mite de la Constitució és el de la superació dels conflictes entre les nacions ibèriques i el Regne d'Espanya. També en aquest cas la claudicació dels partits polítics catalans ha estat presentada com la solució d'aquest problema històric. Però l'Estat Espanyol no ha cesat ni un moment en el seu propòsit històric de reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú, d'espoliar els nostres impostos i minoritzar la nostra llengua i cultura. Els catalans hem continuat ocupant el lloc d'”enemic interior” que necessiten tots els Estats de tradició autoritària. El nostre poble ha substituït a jueus, conversos, moriscos i heretges en aquest paper. La catalanofòbia va tornar a esclatar a la tardor del 2005, l'endemà de l'aprovació del nou Estatut pel Parlament de Catalunya. Hi van participar totes les institucions de l'Estat i la societat espanyola, des del General Mena a la Conferència episcopal, des de la CEOE i els sindicats al Banc d'Espanya; també tots els mitjans de comunicació. Va incloure boicots als productes catalans, manifestacions amb centenars de milers de participants, recollides de firmes, entre moltes altres. La campanya anticatalana és la prova fefaent que el conflicte entre Catalunya i l'Estat Espanyol continua ben viu trenta anys després de la Constitució.

      Sobretot la Constitució Espanyola és un búnquer irreformable. La Constitució dels Estats Units d'Amèrica es va aprovar l'any 1787 i té 7 articles; des d'aleshores s'hi han afegit 27 “esmenes” constitucionals. Bèlgica va dotar-se d'una nova Constitució l'any 1994. En 15 anys s'ha esmenat 7 vegades i s'han modificat 16 articles. Els canvis a la Constitució són habituals a la República Federal alemanya o la Confederació Helvètica i a la majoria de països de tradició democràtica. Perquè són instruments per ordenar de manera democràtica els canvis de les societats i per adaptar les institucions a la seva evolució.

      En canvi la més petita reforma constitucional a Espanya exigeix una majoria de dues terceres parts del Congrés i del Senat i ser sotmesa a referèndum si ho demana una dècima part dels membres d'una de les dues Càmeres. Si la reforma proposa la revisió total de la Constitució o afecta a aspectes considerats fonamentals, com la monarquia o el dret a l'autodeterminació, és necessària la dissolució de les Corts, la convocatòria de noves eleccions i que els nous representants elegits tornin a votar la reforma de la nova Constitució amb la mateixa majoria de dues terceres parts de cada hemicicle. Aquest procés és impossible i la converteix en una “Constitució-búnquer”. El gradualisme que propugnen els autonomistes de CiU i l'actual direcció d'Esquerra és inviable en aquesta legalitat.

      El règim monàrquic ha sacralitzat aquesta Constitució- búnquer. La consideren l'única font de legitimitat, intocable i intangible. La seva principal meta és mantenir la monarquia i la oligarquia espanyoles i inculcar en els cervells dels seus súbdits la concepció borbònica d'Espanya. Ha eradicat el republicanisme, la genuïna tradició democràtica espanyola. També ha esborrat el reconeixement del principi d'autodeterminació que sostenien els partits antifranquistes. El 27è Congrés del PSOE, celebrat el 1976, propugnava l'exercici lliure del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats de l'Estat Espanyol. Dos anys després l'autodeterminació era anatema, no perquè la història de la península hagués canviat, sinó simplement perquè la Constitució Espanyola nega aquest principi democràtic. Una mutació similar va passar amb els partits catalans van acordar el tercer punt de l'Assemblea de Catalunya. Aquest punt exigia l'Estatut d'Autonomia com a primera expressió del dret a l'autodeterminació de Catalunya.