D’aquella tassa de cafè hi sortia un fum! Era ben bé igual com si l’avi Antoni estigués assegut davant de quatre braquetes de boix mal apagades. Aquell líquid fosc, si no bullia, poc li faltava. Sovint me’l mirava estranyada. Per la fortor que deixava anar, podia notar el gust que tenia. Després, decidit, allargava una mica el braç i, amb la seva mà petita, s’atansava l’ampolla de conyac. El de sempre; Bartola. Li treia el tap, l’olorava i el deixava al damunt de les estovalles tramades de petits quadres blaus i vermells. Recordo que se n’hi tirava un bon raig dins la tassa. Sense pressa, aixecava l’altra mà i, amb molta cura, treia un escuradents pla d’una capseta quadrada i blanca, estampada en grana per un dibuix d’uns xinos que traginaven fusta, procurant que no se li escampessin. Se n’enduia un fins a la boca, se’l treia ràpid, rient, sabedor que el que feia estava mal fet, i, recolzant-lo en un cantó del plat, i amb calma, s’apropava un trosset de pa per sucar-lo.
Però si de petita la bafarada de cafè ja em desagradava, només m’hi faltava la barreja de conyac. M’ofenia tant la pudor d’alcohol! Que ara, quan l’Alex m’arriba tard d’alguna festa amb el conyac posat, li demano que, si us plau, se m’aparti. A mi que se’m fiqui dins del llit amb aquesta bravada, em costa d’aguantar. I quan veig o penso amb el color que té, encara pitjor!
Em ve a la memòria un vàter fastigós que vaig ensopegar de petita pel pas d’unes malaurades colònies. Un vàter ple de pipís deixats anar un rere l’altre i que anaven pujant de to per culpa del sifó espatllat.
L’esgarrifosa imatge seguia amb un terra llis, sense enrajolar, ple de petjades negres de sabates, semblants a les empremtes que deixen les rodes d’un jeep. Tot ell, estava cobert per un bassal groc marró, que feia joc amb el color d’aquella pista freda i molla i que per força, vaig haver de trepitjar una nit a peu nu, per culpa de deixar-me les sabatilles a casa. Entre això i el tuf, era per acabar com vaig acabar: trasbalsada. Mai més he pogut posar els peus a terra descalça. Abans que em matin. Els poso torts i llestos. Igual que si tingués artrosis. Per net que el vegi. Amb això igual que el meu pare, que molt abans d’agafar alguna cosa de terra, se la mira i remira. Celebraven un cap d’any amb una colla d’amics. Era a casa l’Ignasi i la Carme. Ja passaven pel raïm i, a la meva mare, li va relliscà de les mans un dels dotze grans de raïm pelat. Amb la vista, va veure que queia al damunt d’una catifa de la sala. Si alguna cosa hi havia en aquella casa, apart d’una vintena de nens traginant per allà, eren gossos. La Carme se’n va adonar, i, perquè la meva mare no es preocupés, li va dir -tot i que estaven a punt de sonar les dotze campanades- que no calia que patís. Aniria a la cuina per agafar-ne un altre. Però la meva mare, per no perdre temps, no se li va ocórrer res més que dir-li que no feia cap falta. Que n’agafaria un d’en Pere (el meu pare) i que, el de terra, ja se’l menjaria ell. Li va manar al meu pare que recollís aquella cosa verda, estovada, arrebossada de dalt a baix amb tota classe de pèls i que se’l posés al got. Un re mes tard, per qüestions de sort, el meu pare, se’l va haver d’empassar per força.
