Tot barrinant, vaig formular-me a mi mateixa la resposta a una cosa que fa molt de temps que em balla pel cap. Quines raons poden adduir els qui no volen la independència de Catalunya? Què volen aquesta gent que, de bona fe o no, encara pretenen que viure dins un Estat que ens colla a tots els nivells, ens és beneficiós? Vaig dibuixar quatre arquetipus de persones que no estan per la independència, i dos d'aquests, segurament els més nombrosos, són els que podem convèncer més fàcilment que la causa de la independència també és la seva.

1. Els cínics. Són aquells que, deliberadament, no volen marxar d'Espanya per dos motius: perquè se senten espanyols i prou i no poden tolerar res que sigui català; o bé perquè tenen interessos econòmics i/o polítics a Madrid.

2. Els porucs. Aquest és el grup més nombrós. Majoritàriament són persones que han patit part del franquisme (o tot) i que encara avui estan esporuguits del que podria passar si Catalunya donés un cop de puny sobre la taula. No hi estan en contra de manera conscient o voluntària, sinó que ni tan sols es plantegen que Catalunya pugui ser independent. Si se'ls parla d'independència de seguida et diuen que tornarem a l'any 36, una guerra civil, que l'exèrcit encara hi és, etc. Viuen amb l'estigma de la por paralitzant que el franquisme els va inocular, però els hem de convèncer que al segle XXI això no és així, que als països democràtics (i Espanya ho és formalment) l'exèrcit no pot actuar si no és sota les ordres del Govern, i en el nostre cas, en el marc de la Unió Europea i de l'OTAN, és absolutament inversemblant que l'exèrcit vingués a sufocar cap declaració parlamentària d'independència.

3. Els ignorants. Són l'altre grup nombrós que també podem aspirar a convèncer que la independència és necessària i possible. Són persones que creuen que és impossible arribar a la independència perquè el govern central és molt fort i posarà totes les traves al seu abast per impedir-ho. Tampoc no tenen clars quins avantatges ens reportaria als catalans tenir un estat propi. Recomano que visitin la pàgina del Cercle d'Estudis Sobiranistes, on hi ha estudis empírics i pràctics dels beneficis per als catalans de ser un Estat de la Unió Europea.

Actualment es respira un ambient ciutadà molt favorable a la independència, amb les consultes populars i les múltiples plataformes independentistes, que són molt actives. És l'associacionisme de fa cent anys posat al dia. Cal tenir en compte que per la consulta d'Arenys del 13-S va venir-hi força premsa estrangera que va quedar estupefacta, per exemple, que en un estat democràtic com Espanya, el partit feixista que va detentar el poder durant la dictadura, avui encara sigui legal i es pugui manifestar. Això desacredita l'Estat a ulls de qualsevol país democràtic, i automàticament converteix les iniciatives catalanes en positives de cara a l'estranger. I és precisament a l'estranger on s'ha de llaurar el terreny per tal que el dia que el Parlament declari la independència, els EEUU siguin el primer país que ens reconegui. A partir d'aquí, el camí només farà baixada. Això és precisament el que està fent Reagrupament: divulgar la causa catalana al món. I això és el que més mal fa a l'Estat.

4. Els beneits. Aquests, com els primers, no cal aspirar a convèncer-los de res, perquè ja els està bé el que passi en qualsevol camp de la vida, sigui polític, econòmic o cultural. Si actualment som a Espanya i al primer món, per què ho hauríem de canviar? Són persones sense inquietuds vitals, per tant, no cal gastar saliva ni tinta a convèncer-los de res.

Amb Espanya no hi tenim res a fer: ens vol anorrear fiscalment, culturalment i nacionalment. Ens vol assimilats com una província. Qui digui que Catalunya pot conviure dins Espanya amb el seu fet diferencial reconegut, només pot ser un ignorant o un cínic que no coneix Espanya, o que té interès que la cosa continuï com fins ara. La Transició no està tancada, n'estem tips, de viure amb aquesta esquizofrènia permanent de no poder fer servir el català en molts llocs, d'haver de mantenir comunitats autònomes improductives amb els nostres impostos, de no poder sortir a l'estranger i dir que ets català amb la normalitat amb què un holandès diu que és holandès, en defintiva, d'haver de tenir un Estatut en lloc d'una Constitució. Totes aquestes incomoditats són allò que ens defineix com a nació i que ens carrega de raons per voler un estat propi.