El model català i el no-model valencià
Fa temps que no hi ha conversa de cafè o debat públic de volada on es tracten temes de política universitària i de recerca on algú no traga a relluir el model català. Ho he dit moltes vegades, malgrat les limitacions, a Catalunya es viu una era daurada que va iniciar l'economista Andreu Mas-Colell i que, amb algun daltabaix, ha continuat fins ara. I quin és el secret? No hi ha millor manera de dir-ho que amb la cita tan volguda per Mas-Colell d'allò que va dir un rector de Harvard: Si l'excel·lència us sembla cara, proveu amb la mediocritat. Diners ben invertits: diners, molts; apostant només pels millors. Si es vol jugar en la primera divisió mundial de la ciència calen molts diners i els millors jugadors. Lògic, no?
Avui trobem dues notícies que ens serviran per contrastar el model català amb l'absència de model valencià. La revista Science publica en el seu número d'avui tres (3!) articles on el protagonisme el té Luis Serrano, investigador ICREA al Centre de Regulació Genòmica del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Un altre dia comentaré el contingut (espectacular, sorprenent, engrescador, que alimenta la nostra perplexitat sobre la complexitat biològica...) dels articles. L'aposta per la ciència de qualitat és de llarg recorregut i ha d'estar fora de les oscil·lacions partidistes. Altura de mires polítiques, visió de mitjà i llarg termini... mmm, em semblen qualitats poc valencianes.
I l'altra notícia és especiament dolorosa: el fracàs (la notícia enllaçada només està en versió castellana!) de l'intent d'esdevenir Campus d'Excel·lència Internacional per part de la meua Universitat. El culebrot començà fa uns setmanes i els propers dies ens caurà a sobre una espessa i feixuga lletania de victimisme. La culpa d'entrada, serà de Zapatero i dels seus ministres, de la discriminació de les perifèries (excepte Catalunya, esclar), i un insuportable etc. Vist des de la perspectiva de la demanda del Ministeri que les dues universitats públiques de la ciutat de València (la Universitat i la Politècnica) i la negativa reiterada de la UPV de coordinar-se amb la UV, és arribada l'hora de l'autocrítica i no d'anar-se'n per la tangent de les culpes alienes. Potser és hora també de deixar de creure's que som els millors i d'aplicar-se dosis de disciplina i humilitat per igual. I de demanar un impossible: que el govern valencià abaixe dels núvols dels grandes eventos i pose en pràctica una cosa tan senzilla com copiar el model català. Un impossible.
Avui trobem dues notícies que ens serviran per contrastar el model català amb l'absència de model valencià. La revista Science publica en el seu número d'avui tres (3!) articles on el protagonisme el té Luis Serrano, investigador ICREA al Centre de Regulació Genòmica del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Un altre dia comentaré el contingut (espectacular, sorprenent, engrescador, que alimenta la nostra perplexitat sobre la complexitat biològica...) dels articles. L'aposta per la ciència de qualitat és de llarg recorregut i ha d'estar fora de les oscil·lacions partidistes. Altura de mires polítiques, visió de mitjà i llarg termini... mmm, em semblen qualitats poc valencianes.
I l'altra notícia és especiament dolorosa: el fracàs (la notícia enllaçada només està en versió castellana!) de l'intent d'esdevenir Campus d'Excel·lència Internacional per part de la meua Universitat. El culebrot començà fa uns setmanes i els propers dies ens caurà a sobre una espessa i feixuga lletania de victimisme. La culpa d'entrada, serà de Zapatero i dels seus ministres, de la discriminació de les perifèries (excepte Catalunya, esclar), i un insuportable etc. Vist des de la perspectiva de la demanda del Ministeri que les dues universitats públiques de la ciutat de València (la Universitat i la Politècnica) i la negativa reiterada de la UPV de coordinar-se amb la UV, és arribada l'hora de l'autocrítica i no d'anar-se'n per la tangent de les culpes alienes. Potser és hora també de deixar de creure's que som els millors i d'aplicar-se dosis de disciplina i humilitat per igual. I de demanar un impossible: que el govern valencià abaixe dels núvols dels grandes eventos i pose en pràctica una cosa tan senzilla com copiar el model català. Un impossible.
