El país del "sí, podem"
El país del "sí, podem", article publicat avui al diari Avui:
La sortida catalana de la crisi de confiança en la política tradicional podria passar per una fórmula imaginativa basada en la participació a través d'internet. Per què els catalans no som capaços de sortir de l'atzucac amb una via pròpia? Ho sosté el president del Parlament, Ernest Benach, que augura que en un parell de legislatures votarem per internet. Catalunya serà digital o no serà, de la mateixa manera que la política serà més oberta i participativa o se n'anirà en orris.
Els catalans som reconeguts globalment per la conquesta del domini .cat, i figurem en el rànquing de les 25 llengües més usades a internet. El país digital fa molt més ric i ple l'analògic, i aquest vent a favor podria ajudar-nos en l'aposta pel talent i la innovació. Fer de Catalunya el país del sí, podem. Fer de Barcelona la ciutat que no combati el .cat amb el .bcn, sinó una ciutat global que projecti l'aposta digital, la filosofia 2.0.
Aquest és un país curiós. Pioners en la blogosfera política en el context estatal, envejats per l'èxit del .cat (el primer per a una llengua i cultura al món), capdavanters en l'ús intensiu, l'activisme i la col·laboració en xarxa (un esperit que lliga molt amb el tarannà català), en canvi, som capaços de menystenir des de la ignorància o la gelosia aquells que fan discursos valents i transformadors. Quan l'Ernest Benach parla de política 2.0 com a instrument per combatre l'abstenció electoral i, en general, la desafecció política, els més analògics del barri mostren un somriure burleta. Goita què diu ara!
La setmana passada Barcelona va ser capital europea del Personal Democracy Forum. Hi van intervenir ciberpolítics com Benach i hi assistien molts d'altres catalans com Donaire i Campuzano. Sabria molt greu que els nostres polítics pretenguin fer en quatre dies els deures acumulats durant 30 anys a l'hora d'aprovar una nova llei electoral, i que amb les presses s'oblidin de les enormes oportunitats de les eines digitals per aprofundir en la transparència i involucrar més la ciutadania desbloquejant no només les candidatures, que ja està bé, sinó el sistema en sentit ampli. Si no ho fan, tampoc no sortiran escollits.
La sortida catalana de la crisi de confiança en la política tradicional podria passar per una fórmula imaginativa basada en la participació a través d'internet. Per què els catalans no som capaços de sortir de l'atzucac amb una via pròpia? Ho sosté el president del Parlament, Ernest Benach, que augura que en un parell de legislatures votarem per internet. Catalunya serà digital o no serà, de la mateixa manera que la política serà més oberta i participativa o se n'anirà en orris.
Els catalans som reconeguts globalment per la conquesta del domini .cat, i figurem en el rànquing de les 25 llengües més usades a internet. El país digital fa molt més ric i ple l'analògic, i aquest vent a favor podria ajudar-nos en l'aposta pel talent i la innovació. Fer de Catalunya el país del sí, podem. Fer de Barcelona la ciutat que no combati el .cat amb el .bcn, sinó una ciutat global que projecti l'aposta digital, la filosofia 2.0.
Aquest és un país curiós. Pioners en la blogosfera política en el context estatal, envejats per l'èxit del .cat (el primer per a una llengua i cultura al món), capdavanters en l'ús intensiu, l'activisme i la col·laboració en xarxa (un esperit que lliga molt amb el tarannà català), en canvi, som capaços de menystenir des de la ignorància o la gelosia aquells que fan discursos valents i transformadors. Quan l'Ernest Benach parla de política 2.0 com a instrument per combatre l'abstenció electoral i, en general, la desafecció política, els més analògics del barri mostren un somriure burleta. Goita què diu ara!
La setmana passada Barcelona va ser capital europea del Personal Democracy Forum. Hi van intervenir ciberpolítics com Benach i hi assistien molts d'altres catalans com Donaire i Campuzano. Sabria molt greu que els nostres polítics pretenguin fer en quatre dies els deures acumulats durant 30 anys a l'hora d'aprovar una nova llei electoral, i que amb les presses s'oblidin de les enormes oportunitats de les eines digitals per aprofundir en la transparència i involucrar més la ciutadania desbloquejant no només les candidatures, que ja està bé, sinó el sistema en sentit ampli. Si no ho fan, tampoc no sortiran escollits.
