.png "English"){kind=small}
Tinc un iPod classic de 80 Gb on puc emmagatzemar una gran quantitat de música per escoltar anant en transport públic o pel carrer. Amb tanta capacitat d’emmagatzematge, sempre puc triar quina música vull sentir perquè hi podria fer cabre tota la discografia que tinc a casa. Els reproductors portàtils d’mp3 estan pensats per escoltar-los mentre hom es mou, especialment a l’espai públic. Però al carrer sempre hi ha soroll i per tant, tots els que fem ús d’aquests aparells, inconscientment n’apugem el volum per tal de sentir la música per damunt del soroll. Però resulta que hi ha una normativa europea que impedeix que els iPods puguin ultrapassar un límit determinat de decibels, per tal de protegir l’oïda del ciutadà.
Aquí comencen la meva estranyesa i els meus dubtes: els poders públics tenen dret a regular coses com aquesta, en una clara invasió de la llibertat individual? Estic segura que el volum que proposen és l’adient per a algú que en fa un ús continuat i que la norma està carregada de bones intencions, però no deixa de ser paternalisme. La llibertat individual s’acaba allà on comença la de l’individu del costat, per tant, si algú escolta música a un volum alt, en principi només es “molesta” a si mateix. Així doncs, per què les autoritats s’hi han de posar?
Sóc molt individualista i crec que la llibertat personal és sagrada (mentre no envaeixi la del del costat, com he dit abans). Aquest cas és com el de voler prohibir el menjar escombraria. Cadascú és lliure de menjar el que vulgui; a nivell individual només l’imperatiu moral pot determinar què és correcte i què no ho és. Els ciutadans som majors d’edat i no ens mereixem que els governs ens tractin com si fóssim criatures i ens haguessin d’educar a cop de llei. Tanmateix, estic segura que el nombre de ciutadans irresponsables que duen conductes poc o gens saludables és molt gran, però això és un problema estructural que no es pot arreglar fent lleis, sinó amb un sistema educatiu que faci conscienciar els ciutadans d’allò que és saludable i d’allò que no ho és. Però intentar canviar la conducta dels ciutadans adults, que ja tenen preses les directrius de la seva vida, a banda que en violenta la llibertat individual, és una tasca inútil.
La llibertat individual és el
valor més preuat que tenim els humans, i res ni ningú no ha de poder
torpedinar-lo. Ara bé, la llibertat ha d’anar intrínsecament associada a la
responsabilitat, també individual. Qui és lliure de fer actes, també n’ha d’assumir
En termes kantians, l’imperatiu moral és universal –per tant, innat–, però els avenços de la psicologia durant el segle XX han demostrat que és un element de judici adquirit a través de l’educació. Per això és tan important l’educació que els infants reben, no només a l’escola sinó –i sobretot– la que els donen els seus progenitors. Cal que els individus siguin autònoms en les seves decisions, que en prevegin les conseqüències, i que els poders públics no hagin de venir a regular aspectes que atenyen l’àmbit més privat de les persones, envaint-ne així la llibertat.
