L’escultura s'acaba a Grècia (Miquel Àngel és un escultor grec); la pintura, al segle XVI; la novel·la --amb plantejament, nus i desenllaç—, al XIX. A aquestes alçades, pretendre esculpir un nu, pintar un retrat o narrar una història és voler emular Pierre Menard, l’home que va escriure el Quixot.
Entre Cervantes i Menard, qui va afrontar un repte més difícil? El primer, que al capdavall va escriure el que li va passar pel cap, o el segon, que, lligat de peus i mans, volia produir un text idèntic a l'original? És evident que el propòsit de Menard no era, com ell pretén, “meramente asombroso” sinó quimèric. Al final, Menard mateix ho reconeixerà:
“Componer el Quijote a principios del siglo diecisiete era una empresa razonable, necesaria, acaso fatal; a principios del veinte, es casi imposible. No en vano han transcurrido trescientos años, cargados de complejísimos hechos. Entre ellos, para mencionar uno solo: el mismo Quijote.”
  |  |
El bloc de Marcel Campà
|
|
El passat pesa |
Accés de l'autorÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Vilaweb Lletres
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|