Tufet, Millet i culet
No sabem si va passar a millor vida (perquè déu n’hi do la que s’assegurà aquí!) però divendres va fer trenta-quatre anys que Franco va deixar físicament aquest món. Ja sé que no calia recordar-ho. Tenim un país amb edificis i llocs públics que encara proclamen públicament als quatre les seves gràcies, i cada 20-N, també aquí, encara se celebren misses en honor a la seva memòria. Tot plegat convertint el text de la Llei de Memòria Històrica en un paper tan mullat com apropiat per eixugar-se l’entrecuix. Anem pel culet! Segons va explicar l’altre dia un dels treballadors d’una terrisseria de Caldes de Montbui, de cara a aquest Nadal es preveu la fabricació de centenars de caganers que reproduiran la figura de Fèlix Millet, el corrupte que passarà a la història del Palau de la Música Catalana per haver-hi fet la cantada econòmica més gran de la història de la institució. Doncs bé, els que trobo que la cagaran de debò seran els que han tingut aquesta miserable iniciativa. Més que res perquè...
han caigut de quatre grapes en la tendència de popularitzar, per la via
de la ironia, persones que, pel que han arribat a fer i a desfer en la
nostra societat, no haurien de tenir ni aquests miraments. Sí, som uns
quants els que estem farts de caricaturitzacions simpàtiques per
exemple del mateix Franco, al programa Polònia de TV3 que fan propera
la figura del dictador a unes noves generacions que cada vegada més
desconeixen els fets històrics i els greuges encara pendents i que
integren el cap més visible del règim franquista en el seu ordre de
simpaties. I així va la seva formació històrica!
Que el senyor Fèlix Millet, tal com va reconèixer, hagi robat durant anys milers d’euros per la via oficial, que encara gaudeixi de llibertat perquè ho ha dictat un jutge (mentre un altre tanca a la presó altres persones sobre les quals tothom demana la pressumpció d’innocència davant d’altres suposades corruptel•les) i que, a sobre, se’l veneri per la via d’una figura simpàtica dels nostres pessebres i es converteixi en un personatge popular a demanda de les modes dels reis de cada casa, em sembla que és cagar-la molt i que diu molt poc de la societat catalana. Sí, perquè si això ho trobem normal ja m’imagino el següent pas. Una sèrie de dibuixos animats protagonitzats per una mena de Shin Chan del Palau de la Música que va pel país ensenyant el culet de tant com li pesen les monedes d’euro que ha robat i que du a les butxaques. I, per Carnestoltes, tot de baixetes criatures humanes corrent pels carrers disfressades de Millet, amb una al•lopècia a l’estil Charli Rivel i les butxaques de l’americana a vessar de bitllets.
No anem bé, no. Sobretot perquè avui no s’ensenya a raonar adequadament ni a saber comprendre els arguments dels altres i elaborar-ne de propis de manera que l’estupidesa esdevé col•lectiva. S’ensenya a parlar i a escriure (cada vegada amb menys temps), a calcular matemàticament, a serrar fustes per construir caixes, a aprendre altres llengües per poder anar pel món, sense que abans es domini la pròpia, però no s’ensenya pas a saber destriar el gra de la palla dels milers de reclams a què se’ns sotmet en un entorn comunicatiu en què predominen les imatges, les modes televisives i l’exhibició de ninotets que reprodueixen aquestes modes. Resultat? El dictador que signà penes de mort no fa ni trenta-cinc anys i un solemne lladregot ens distreuen el sopar i el pessebre i, qui dia passa, ximpleria empeny.
Que el senyor Fèlix Millet, tal com va reconèixer, hagi robat durant anys milers d’euros per la via oficial, que encara gaudeixi de llibertat perquè ho ha dictat un jutge (mentre un altre tanca a la presó altres persones sobre les quals tothom demana la pressumpció d’innocència davant d’altres suposades corruptel•les) i que, a sobre, se’l veneri per la via d’una figura simpàtica dels nostres pessebres i es converteixi en un personatge popular a demanda de les modes dels reis de cada casa, em sembla que és cagar-la molt i que diu molt poc de la societat catalana. Sí, perquè si això ho trobem normal ja m’imagino el següent pas. Una sèrie de dibuixos animats protagonitzats per una mena de Shin Chan del Palau de la Música que va pel país ensenyant el culet de tant com li pesen les monedes d’euro que ha robat i que du a les butxaques. I, per Carnestoltes, tot de baixetes criatures humanes corrent pels carrers disfressades de Millet, amb una al•lopècia a l’estil Charli Rivel i les butxaques de l’americana a vessar de bitllets.
No anem bé, no. Sobretot perquè avui no s’ensenya a raonar adequadament ni a saber comprendre els arguments dels altres i elaborar-ne de propis de manera que l’estupidesa esdevé col•lectiva. S’ensenya a parlar i a escriure (cada vegada amb menys temps), a calcular matemàticament, a serrar fustes per construir caixes, a aprendre altres llengües per poder anar pel món, sense que abans es domini la pròpia, però no s’ensenya pas a saber destriar el gra de la palla dels milers de reclams a què se’ns sotmet en un entorn comunicatiu en què predominen les imatges, les modes televisives i l’exhibició de ninotets que reprodueixen aquestes modes. Resultat? El dictador que signà penes de mort no fa ni trenta-cinc anys i un solemne lladregot ens distreuen el sopar i el pessebre i, qui dia passa, ximpleria empeny.
