Uns anys arrere, quan el Poc Honorable President Francisco Camps feia de Conseller de Cultura [sic], se li va acudir la pensamentada, com un Amadeu Fabregat qualsevol, de prohibir algunes paraules valencianes que ell considerava “catalanes” i, en conseqüència, inapropiades per a ús de valencians. La ignorància és molt atrevida i les manies no les curen els metges. I en el debat sobre l’idioma dels valencians (el genuí, no eixa «lengua común» que ens han imposat «por justo derecho de conquista») cal dir que d’atrevits i maniosos n’hem patit un fum. Una de les paraules que foren sentenciades va ser “darrer/darrera”. Així doncs, va passar a ser il·legal que les devotes de la nostra contornada acudiren a missa en sentir el darrer toc, que demanaren qui tenia la darrera en la tanda del forn, fins i tot poder celebrar el Darrer Dijous de Carnestoltes com cal, amb monjàvena.
I ara que he fet lligar el dijous i la monjàvena, trac del calaix on guarde els disbarats lingüístics un que va sovintejar pels aparadors dels forns i pastisseries de Xàtiva, quan decidiren que la monjàvena no havia de ser solament llamineria de Carnestoltes sinó, com a mínim, de degustació setmanal. Així, el cartell anunciava: «Dixous almoixàvenes». Res és el destarifo: el “dixous” per disbarat i les “almoixàvenes” per impròpies. Sí, trobareu “almoixàvena” en els diccionaris nostrats, tanmateix no és la nostra “monjàvena”. Pronunciada així a tota la nostra comarca, inclosa Xàtiva: “monjàvena” amb jota sense apitxar. Ací, d’almoixàvenes no n’hem fetes ni menjades mai, ni en “dixous” ni en “diumenxe”.
A Xàtiva, doncs, tampoc no som gens mirats amb l’idioma propi. El tractem pitjor que a un gos amb puces. Hi abunda l’atreviment per ignorància i, sobretot, la falta de respecte. Amb el castellà, en canvi, hom acostuma a ser més primmirat. Són els símptomes de l’autoodi.
Així, durant anys la Ronda de la Séquia de la Vila s’anunciava com a Ronda de la Sequía de la Villa. No fa gaires setmanes, en una publicitat radiofònica, un concessionari de cotxes va ressuscitar aquest destarifo. I tota la vida dient-li Hostal del Peix a l’Hostal del Peix i ara li diuen “posada”. Igual que l’Hostal de la Soledat, davant per davant: Posada de la Soledad. En comptes de guanyar pams, perdem vares. En els darrers anys el nostre català s’ha deteriorat a camallades. Sobretot per complicitat política amb la castellanització que, per exemple, va convertir part del barri del Raval en «el Retorno». És així, a poc a poc, que va morint l’idioma, prohibides i oblidades i embastardides les seues paraules genuïnes. No debades porten tres-cents anys donant «las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». I avui ja s’atreveixen fins i tot amb un eslògan victoriós: «Diferente desde siempre». Però nosaltres, socarrats i socarrades, des de sempre ens hem desvanit de ser diferents, però no de ser «diferentes».
Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
