Mal acord, però bon pacte
És fàcil criticar l'acord a què van arribar Mas i Zapatero. M'afegeixo a les crítiques: el punt de confluència a què han arribat, a falta de saber-se 'acords secrets' que només el temps desvetllarà, és massa a prop de la postura mantinguda pel PSOE durant la negociació. No hi ha grans canvis, diguin el que diguin, entre l'Estatut de 1979 i aquest 'nou' Estatut que ens espera. Hi ha un aprofundiment en conceptes ja coneguts, però el model segueix éssent el mateix.
Dit això, vull fer una reflexió: ¿què esperava, la gent que critica Artur Mas per haver assolit aquest acord? ¿Haurien preferit un enrocament (res a veure amb Miquel Roca) d'ERC i CiU en aquella proposta aprovada pel 90% del Parlament de Catalunya, però ja només defensada pel 51% (doncs el PSC i ICV fa temps que se'n desdiuen) a l'espera que un llamp fes caure els dirigents del PSOE del seu cavall?
Durant setmanes hem sentit, de manera reiterada, declaracions d'alts dirigents del PSOE (inclòs el PSC), afirmant que sota cap concepte s'admetria que la paraula 'nació' anés a l'articulat o que la Generalitat recaptés tots els impostos suportats pels catalans. S'ha anomenat 'agosarada' una proposta aprovada pels seus propis socis del PSC. Han intervingut polítics, militars, bisbes i jutges per deixar ben clar quins eren els límits a què estaven disposats a arribar. La ruptura hauria estat una bona solució? I desprès, què proposen fer els crítics amb l'acord? Seguim amb l'Estatut del 79, o anem a les armes? Quines armes?
L'espai polític català, a diferència de l'espanyol, ve donat per dues coordenades: a més de dreta i esquerra com a tot arreu, els partits s'identifiquen pel seu major o menor catalanisme. A banda de determinats conceptes que només reductes d'ultradreta com el PP es neguen a reconèixer, el nacionalisme d'uns i altres és sempre matisat. CiU treballa pel catalanisme moderat mentre que ERC, tot i reconèixer (casualment des que governa) que avui dia no es pot aspirar encara a la independència de Catalunya, treballa des d'un catalanisme més radical. CiU s'identifica amb un espai polític més orientat cap a la dreta, sense oblidar el centre. ERC s'identifica clarament i explícita amb l'esquerra.
El que és absurd és la dinàmica dels darrers anys, amb una ERC jugant a ser CiU i una CiU volent ser més independentista que ERC. Així no s'assoleix ampliar l'espai polític del catalanisme, més aviat al contrari, s'entra en una dinàmica caïnita que només fa que afavorir PSOE i PP. Artur Mas ha fet tornar a CiU al seu lloc, el catalanisme moderat amb una imatge centrista de partit de govern. I ERC ha de seguir lluitant per atreure les classes d'esquerra cap al catalanisme (recolzo totalment aquells que afirmen que el pacte ERC-PSOE a la Generalitat va servir per atreure cap a un major catalanisme els socialistes).
La proposta que es va fer des del Parlament de Catalunya passarà a la història com un bon intent, com una pastanaga que ha fet que el ruc avanci uns quants metres. A l'Estatut de 1979 no hi apareixia la paraula 'nació'. El finançament de la Generalitat es subordinava a la LOFCA. Gràcies a la proposta del Parlament, aquells esculls estan ara superats. Malauradament, Espanya no està encara preparada per arribar a l'Estatut maximalista que va sortir del Parlament. Caldrà seguir treballant, i un bon primer pas és que aquells que bramaven per la destrucció del cosmos, ara paeixin la paraula 'nació' i un finançament acordat bilateralment, de la mateixa manera que en el seu moment van païr una cosa anomenada autonomies, contra les que s'havien alçat els seus pares l'any 1936. Poc a poc anem avançant, però és que no tenim altre remei. Estic d'acord que Mas s'ha precipitat per voler sortir a la foto i que podria haver obtingut rèdits més elevats de la seva aposta. Però l'aposta, en sí, no és dolenta. El principi, el concepte de buscar un pacte amb Zapatero que faci callar les veus dissonants del PSOE i deixi en evidència el tremendisme ultradretà, a costa de rebaixar les pretensions inicials del parlament, no m'ha semblat dolent. Com a mínim és millor que obsessionar-se en mantenir uns posicionaments que, malgrat estar-hi tots els catalanistes d'acord, mai de la vida haurien estat aprovats.
En aquest sentit, el mal acord de Mas amb Zapatero pot haver estat, en canvi, un bon pacte. I els catalans en sabem molt, de pactar. No abandonem aquesta virtut encara.
Dit això, vull fer una reflexió: ¿què esperava, la gent que critica Artur Mas per haver assolit aquest acord? ¿Haurien preferit un enrocament (res a veure amb Miquel Roca) d'ERC i CiU en aquella proposta aprovada pel 90% del Parlament de Catalunya, però ja només defensada pel 51% (doncs el PSC i ICV fa temps que se'n desdiuen) a l'espera que un llamp fes caure els dirigents del PSOE del seu cavall?
Durant setmanes hem sentit, de manera reiterada, declaracions d'alts dirigents del PSOE (inclòs el PSC), afirmant que sota cap concepte s'admetria que la paraula 'nació' anés a l'articulat o que la Generalitat recaptés tots els impostos suportats pels catalans. S'ha anomenat 'agosarada' una proposta aprovada pels seus propis socis del PSC. Han intervingut polítics, militars, bisbes i jutges per deixar ben clar quins eren els límits a què estaven disposats a arribar. La ruptura hauria estat una bona solució? I desprès, què proposen fer els crítics amb l'acord? Seguim amb l'Estatut del 79, o anem a les armes? Quines armes?
L'espai polític català, a diferència de l'espanyol, ve donat per dues coordenades: a més de dreta i esquerra com a tot arreu, els partits s'identifiquen pel seu major o menor catalanisme. A banda de determinats conceptes que només reductes d'ultradreta com el PP es neguen a reconèixer, el nacionalisme d'uns i altres és sempre matisat. CiU treballa pel catalanisme moderat mentre que ERC, tot i reconèixer (casualment des que governa) que avui dia no es pot aspirar encara a la independència de Catalunya, treballa des d'un catalanisme més radical. CiU s'identifica amb un espai polític més orientat cap a la dreta, sense oblidar el centre. ERC s'identifica clarament i explícita amb l'esquerra.
El que és absurd és la dinàmica dels darrers anys, amb una ERC jugant a ser CiU i una CiU volent ser més independentista que ERC. Així no s'assoleix ampliar l'espai polític del catalanisme, més aviat al contrari, s'entra en una dinàmica caïnita que només fa que afavorir PSOE i PP. Artur Mas ha fet tornar a CiU al seu lloc, el catalanisme moderat amb una imatge centrista de partit de govern. I ERC ha de seguir lluitant per atreure les classes d'esquerra cap al catalanisme (recolzo totalment aquells que afirmen que el pacte ERC-PSOE a la Generalitat va servir per atreure cap a un major catalanisme els socialistes).
La proposta que es va fer des del Parlament de Catalunya passarà a la història com un bon intent, com una pastanaga que ha fet que el ruc avanci uns quants metres. A l'Estatut de 1979 no hi apareixia la paraula 'nació'. El finançament de la Generalitat es subordinava a la LOFCA. Gràcies a la proposta del Parlament, aquells esculls estan ara superats. Malauradament, Espanya no està encara preparada per arribar a l'Estatut maximalista que va sortir del Parlament. Caldrà seguir treballant, i un bon primer pas és que aquells que bramaven per la destrucció del cosmos, ara paeixin la paraula 'nació' i un finançament acordat bilateralment, de la mateixa manera que en el seu moment van païr una cosa anomenada autonomies, contra les que s'havien alçat els seus pares l'any 1936. Poc a poc anem avançant, però és que no tenim altre remei. Estic d'acord que Mas s'ha precipitat per voler sortir a la foto i que podria haver obtingut rèdits més elevats de la seva aposta. Però l'aposta, en sí, no és dolenta. El principi, el concepte de buscar un pacte amb Zapatero que faci callar les veus dissonants del PSOE i deixi en evidència el tremendisme ultradretà, a costa de rebaixar les pretensions inicials del parlament, no m'ha semblat dolent. Com a mínim és millor que obsessionar-se en mantenir uns posicionaments que, malgrat estar-hi tots els catalanistes d'acord, mai de la vida haurien estat aprovats.
En aquest sentit, el mal acord de Mas amb Zapatero pot haver estat, en canvi, un bon pacte. I els catalans en sabem molt, de pactar. No abandonem aquesta virtut encara.
