.png "English"){kind=small}
El cinema català està d'enhorabona. D'una banda, comptem amb un director esplèndid com és Ventura Pons, que fa pel·lícules que no tenen res a envejar al cinema francès o a l'italià; de l'altra, darrerament s'han estrenat unes quantes pel·lícules catalanes als nostres cinemes. Una n'és Eloïse, de Jesús Garay, la història d'una noia confusa i perduda que a poc a poc va descobrint els seus sentiments i les seves pors.
Les dues protagonistes són dues actrius ben joves que jo desconeixia completament: Diana Gómez (que jo diria que és l'Scarlett Johansson catalana per la semblança física que hi té) i Ariadna Cabrol. Laura Conejero fa el paper de mare de la primera, i està esplèndida com sempre, tot i que aquí no és la protagonista. Deixant de banda algunes errades lingüístiques presents sobretot al principi del film, constato que és una pel·lícula no només digna, sinó brillant.
La història s'arrapa a la pell, sembla que es pugui tocar amb els dits, i és que la sensació final que en queda és que és una pel·lícula físicament palpable. Els sentiments que afloren en els personatges, l'amor, el desamor, la confusió, el no saber on anar, es transmeten físicament a l'espectador. L'Àsia, la protagonista, dubta durant tota la pel·lícula, i el dilema esdevé angoixant, especialment pel misteri que envolta l'altra protagonista, la que dóna nom al film: Eloïse.
Eloïse és un personatge estrany i enigmàtic que transforma la seva amiga. Salvant totes les distàncies, em va recordar la noia misteriosa de la pel·lícula “La novena puerta”. Es veu que l'enigma el confereixen uns ulls clars, grossos i brillants. Tant en un cas com en l'altre, aquest era el tret característic de les noies. Eloïse, que al principi sembla que no sigui aigua clara i que vulgui aprofitar-se de la seva amiga, al final veiem que és un personatge tendre i necessitat d'amor, com tota la resta. És una història, doncs, que, amb dosis ben minses de misteri, aconsegueix embolcallar l'espectador en una espiral de sentiments i sensacions a la pell.
La banda sonora, composta per Carles Cases, és magnífica, i està inspirada en el segon moviment del concert per a piano i orquestra en Sol Major de Ravel. Els moments de clímax i de felicitat tenen la il·lustració musical d'una espiral de piano que, indefectiblement, duu a aquell concert, que comença petit i a poc a poc es va desplegant de manera tranquil·la i sense sumptuositat, amb naturalitat. Així és com es desplega la pel·lícula i el personatge de l'Àsia, que comença essent un cap de pardals i acaba en un magma de sentiments profunds que no pot controlar. Nota que la vida la depassa i es troba que ha de prendre decisions que se sent incapaç de prendre.
La pel·lícula està molt ben feta i l'argument i els personatges hi estan molt ben dibuixats. La trama es desenvolupa a un ritme adequat que gira al voltant de l'evolució anímica i sentimental de la protagonista. La descripció, la introspecció dels personatges passa completament per damunt de l'acció, que al capdavall és molt minsa, just l'imprescindible perquè la història avanci i prou. En això és una pel·lícula molt francesa. Així doncs, els qui us agrada el cinema europeu, no us la podeu perdre. És una bona pel·lícula sense ser gaire alternativa. I fa apujar la moral als catalans de veure el bon cinema que tenim a casa nostra.
