.png "English"){kind=small}
He decidit redissenyar aquest bloc pel que fa als continguts. Pel que fa al grafisme, ni en sé prou d'HTML ni tinc temps per entretenir-m'hi gaire, però també m'agradaria fer-hi alguns canvis. Espero que vindran en una segona fase. La síndrome de Stendhal té tres mesos i mig de vida i, tot i que el vaig encetar amb el propòsit d'escriure-hi un apunt diari, la manca de temps m'ho ha impedit sempre, i el bloc ha acabat convertint-se en un poti-poti d'apunts molt variats -massa- escrits quan trobava el temps i la inspiració per fer-ho. He decidit posar punt i final en aquest petit desgavell i organitzar el bloc en temes per dies. Això em permetrà a mi ser més organitzada i alhora tenir el bloc més estructurat. Aquesta organització es traduirà en un apunt diari, cada dia de la setmana sobre un tema diferent, però sempre el mateix per a dilluns, dimarts, etc. Així, dilluns parlaré de teatre o cinema, dimarts d'història, dimecres de música, dijous de filosofia, divendres de llengua, dissabte de literatura, i diumenge de política. Creuo els dits per trobar el temps d'escriure cada dia. Així doncs, avui, divendres, escric sobre llengua, tal com m'he proposat.
Aquest dilluns vaig llegir una carta a la bústia de l'Avui, signada per Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la UAB, a les classes del qual vaig tenir el goig d'assistir com a oient. Feia referència al llenguatge emprat a la megafonia d'FGC i acabava reivindicant la qualitat de la llengua com a eina indispensable per a una societat que es vol culta, avançada i moderna.
L'element que em va fer ballar el cap va ser la flexió verbal 'segueu', que pertany al verb 'segar' i no al verb 'seure', tal com Aulet remarca. Això ve a tomb de la frase que va veure escrita en alguna dependència d'FGC, 'No segueu a les escales'. Una servidora, d'antuvi, ho hauria escrit igual que les autoritats ferroviàries, per això ràpidament vaig consultar la conjugació de l'imperatiu del verb 'seure', que, efectivament, fa la segona persona del plural com a 'seieu' i no 'segueu', malgrat que la resta es fan amb la lletra 'g' (segui, seguem, seguin). Sempre agraeixo enormement que m'aclareixin dubtes lingüístics o que em corregeixin coses que dic malament. És l'única manera de millorar.
Feta aquesta precisió morfològica, allò que denuncia la carta no és tant aquesta errada concreta com la laxitud amb què avui fins i tot les capes més cultes de la societat catalana es prenen la llengua. Parlar bé no és un luxe prescindible sinó una necessitat peremptòria, per dos motius: perquè la llengua catalana cada dia calca més estructures sintàctiques del castellà i perquè per qualsevol llengua, la correcció gramatical dels parlants és bàsica, ja que el llenguatge és l'expressió del pensament, i parlar i escriure bé no indica altra cosa que tenir un pensament ben estructurat.
Aulet rebla el clau quan recorda l'eslògan socialista de les darreres eleccions catalanes: “Fets, no paraules”. I amb això se suposa que Montilla havia d'arribar a un lloc anomenat 'Parlament'! És un oxímoron flagrant que només pot denotar que les nostres autoritats més importants no atorguen a la llengua la importància que té -o que hauria de tenir-. Sé que l'eslògan es refereix als xarlatans, a aquelles persones que saben jugar tan bé amb el llenguatge que el fan servir com a arma per engalipar els altres. Però els polítics no poden caure en aquesta trampa i acabar per menysprear el llenguatge. El llenguatge és bàsic, atès que és el reflex del pensament i de les persones, però actualment hem arribat a un punt que els polítics fan jocs de paraules per rebatejar els conceptes. Per exemple, si del Quart Cinturó en diem 'Ronda del Vallès' (em sembla que li'n volien dir així), aleshores ICV ja es pot sumar al projecte perquè ells al programa electoral hi duien escrit 'No al Quart Cinturó', i no pas 'No a la Ronda del Vallès'. Senyors polítics, el llenguatge no és una cosa abstracta sense cap referència al món real; al darrere hi ha conceptes que la gent entén, per més que vostès vulguin disfressar-los.
