La
bona poesia és sempre una bona carta de presentació. És un gènere que demana
dedicació i geni, el de la llengua, el de l’arquitectura literària. Tot gran
poema té sempre alguna cosa a veure amb una estructura precisa, encara que
sigui només el primer pas del que després esdevindrà experiment o luxúria de
les paraules.
Des
de fa molts anys que segueixo l’obra de Josep Ma. Sala-Valldaura, tot i que els
seus versos no em van acompanyar de bon principi. La raó era que dins de la
seva generació, la del 70, hi havia altres autors millor posicionats, autors
que havien sabut interpretar millor com funciona el petit circ que envolta la
creació poètica. Però aviat, només llegir els primers llibres de l’autor que
ens ocupa, em vaig adonar que s’hi aplegava aquella facultat que un dia em van
assenyalar com a origen imprescindible de la bona poesia: Has de ser un gran
coneixedor de les antigues fórmules, si vols aspirar a trencar-les.
Ara,
Sala-Valldaura ens ofereix una altra d’aquestes obres seves que semblen sortir
una mica al marge del temps, dels desigs dels seus lectors i de les normes del
mercat. Flors i carboni ens presenta,
des del mateix títol, una perfecta definició de la seva poesia. El poeta
construeix havent libat tot allò que paga la pena del passat. conrea flors per
conèixer el seu olor, la seva textura, la seva forma. Després hi aplica
“carboni” per construir a partir d’una postura vital plenament contemporània...
Ens
trobem amb un llibre extens i intens, capaç de despertar la nostra curiositat
pels clàssics, però també de fer-nos reflexionar sobre el present. Tota poesia,
he pensat sempre, ha de seguir una mica l’estela de la filosofia. És un
acostament als marges, és la manera que, encara, té el llenguatge d’analitzar
la contemporaneïtat. Per això hem d’establir contacte amb els versos d’en
Sala-Valldaura. Ens ajuden a creure que pot haver un altre present, que no ha
mort la intel·ligència, que una mirada en profunditat és, encara, possible.
Deixo
especialment al lector que s’interni verge en els poemes de l’autor. Podria dir
que m’agrada més aquest o l’altre, que hi ha el pas del temps, però també una
colossal celebració de la vida, també que Sala-Valldaura sap conrear la forma
d’una manera gens comuna a la poesia contemporània. Però la sorpresa i la
delícia d’una lectura sense condicionants se’m presenta com la millor opció.
Més tard, si voleu, vindrà l’anàlisi detallat, ara és el moment de gaudir amb
les imatges i les escletxes de vida que l’autor troba en el llenguatge. Potser
després de la lectura podrem exclamar: Lluny de tot artifici, l’artifici!
X. R. Trigo
_________________________________
Josep
Maria Sala-Valldaura, Flors i carboni,
Vic, Cafè Central / Eumo Editorial, 2009, 96 p.
