REPLICANTS I UNES NOTES DE SOCIOLOGIA DE BUTXACA
Una rèplica,
en sismografia, és el terratrèmol de magnitud variable que es pot produir
després d’u altre de més important. Si
ho traslladem al terreny de la creació artística, ens adonem que aquell enorme
terratrèmol que va suposar, al tombant del segle passat, l´eclosió d’ allò que hem convingut a anomenar “avantguarda”, ha
tingut, a posteriori, una gran quantitat
de “rèpliques”. N’ hi ha haugt tantes, i de tal claibres, que al finals ens hem
costuamt a la commció. I ens hi hem acostumat tant, que ara, parlar d’
avantguarda, és, sovint, esmentar un fòssil honorable.
En
primer lloc, peruqè hem de convenir que sota l´eixoplu d’ aqueta penyora de
“modrnitat”, s’ hi ha refugiat totam mena de mtijos talents, excelses
mediocirtats i aporfitats de tota mena.
La
prova de la devaluació del concepte d’ avantguarda- sovint una mera ficcóc d’
identiats- és que el poder- sigui del tipus que sigui, de l´institucional al
del “bon gust” burgès” ha deglutti amb una rara perfecció allò, teoricmane,t
mnys integrable, que és justament l´avantguarda- allò que va davant de tot, que
s’ oposa a l´establert-.
No
cal ser un expert en art o comunicació, per adonar-se’n. L´eslògat total i
universal , ara , és “posi una performance a la seva vida”. Les forces vives
del poder més reals -siguin estats, províncies, regions, comunitats autònomes,
consells comarcals o municipis-, les caixes, bancs i altres grans corporacions
es desviuen per coquetejar amb tota mena de manifestacions amb un tuf de
modernitat o (suposadament) de revulsiu: accions, performances, instal.lacions vídeo art, sota el crit de “modern l´ últim”: ja tothom és postmodern,
alternatiu, rupturista, etc.
Els
creadors ja es poden escarrassar a creure’s que van contra el sistema o fins i tot, com encara alguns innocents- o
heroics- il.lusos s’ autoenganyen, creure que fan “art pel poble” (un suposat
“poble” que altres feines té a ocupar-se de al creació artística, i que el que
li agrada realment és un quadre dels que venen a El Corte Inglés, altrament).
El crítics d’ art ja poden continuar predicant la bonanova de les escelses
viruts per a l´avanç de l´humanitat que suposa l´art d’ avnatugarda o com es diugi: la realitat és tan tossuda,
el poder tan integrador, que allò que havia constituït un revulsiu ara és el
simple pnjoll de “progressia” o “modernitat” que es col.loca qualsevol entitat
política, econòmica o social.
No
voldria pas ser cínic, ni tampoc- com deien els vells comunistes-
“revisionista” : però del perfum d’ aquella avantguarda que havia de
“transformar la realitat”- un altre vell i perillós somni esquerranós, un soni de la raó que ha engendrat uns quants
monstres- ara, probablement no és ja ni
això, sinó, la ferum corruptores de les aigües estancades d’ un estany. I per
adonar-se-, només cal llegir els diaris o veure la televisió o seguir internet com dèiem les diverses
institucions del poder polític, sociològic i econòmic, lluiten per veure és més
d’ “avantguarda” i “modern”, promocionant les manifestacions, que, teòricament,
els perjudiquen.
