VOLDRIA, d'Anna Maria Villalonga
Dedicat al meu tiet Jordi Esterri.
VOLDRIA
Un record traïdor dorm amagat.
Rere les marques del front, arrugues
velles que solquen la pell tèbia,
encara viva.
Una mà tremolosa. Sens respirar,
la vida que s’escola, sota la màscara.
Difícil d’engolir, maleït oxigen.
Ara n’hi ha poc. No arriba.
I uns ulls esbatanats. Ella es allà,
atenta. Al passadís, ben quieta,
dalla a l’espatlla i malalta de fam,
voraç, altiva.
I tu n’estàs al cas, com sempre.
He pres la teva mà, ossuda i tendre.
I la teva escalfor avui ha estat la meva.
Potser era l’últim cop.
Voldria…
Però què dic, voldria!
Ja no puc voler res.
Només a tu i la teva mà d’amor,
encara viva.
Anna Maria Villalonga
Novembre 2009
