(CAT) A hores d’ara tothom accepta que la situació de la Tonyina al Mar Mediterrani i la part oriental de l’Atlàntic es troba en un molt mal estat, a causa de sobrepesca. Tanmateix, aquesta activitat es troba, teòricament, regulada per una organització internacional, la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina, o ICCAT segons les sigles en angles. Què ha fallat doncs?
Per respondre a aquesta pregunta hauríem de fer un viatge enrera en el temps, però sigui com sigui una gran part de la responsabilitat recau sobre les espatlles de la UE. La Tonyina Vermella compta amb un mercat especialment potent al Japó, on s’usa per a el.laborar plats com el sushi o el sashimi, i on es paguen preus extraordinàriament alts per una peça. Durant els anys ‘90, els pescadors a la Mediterrània van aprendre a capturar el peix i guardar-lo en gàbies de granges marines, on s’engreixaven, per poder-los vendre a un preu més elevat al Japó.
Aquesta activitat va desembocar en una veritable bogeria que va provocar que nombrosos països al voltant de la Mediterrània es llancessin a capturar tant de peix com fos possible. Es varen ampliar les flotes i se’n van construir de noves, moltes d’elles amb subvencions públiques, de la UE incloses.
A inicis dels 2000, els científics van començar advertir de la gravetat de la situació que estava provocant una sobrepesca desmesurada i totalment for a de control. Recomanaven fortament reduïr l’activitat.
A la reunió d'ICCAT de 2002, els científics van recomanar que no es capturessin ,és de 25.000 tones de Tonyina Vermella, però la UE, que és de llarg el principal responsable de les captures, va pressionar per ampliar la quota fins que la va deixar en 32,000 tonnes, a revisar no abans de quatre anys.
La decisió tocava s’havia de revisar el 2006. Es va produir llavors una situació similar. La situació llavors mostrava signes evidents de sobrepesca produïda a partir del 2002, cosa que era degut tant a les quotes establertes (massa elevades) com a la manca de control i la gran quantitat de pesca il.legal. Això va induir els científics a proposar un TAC (quota) de màxim 15.000 tones. Malauradament, aquest negoci al voltant de l’or del mar mou massa diners (i ha fet que alguns operadors/inversors hagin esdevingut extremadament rics), i les pressions es van repetir, amb força, de part d’alguns països i parts del sector, fins que van comportar que finalment s’adoptés un TAC (quota) de 29.500 (el doble de les recomanacions científiques) que s’haurien de reduir gradualment fins a les 25,500 tones al 2010. Un any després, el 2007, les dades mostraven que les captures finalment dutes a terme ascendien a unes 60.000 tones (4 vegades més que les recomanacions científiques!!!!).
L’any passat, a Marraqueix, reunió a la qual vaig poder assistir, la sitació encara es va agreujar més. La indústria argumentava que no podia tolerar més reduccions de la quota, o es veurien forçats a plegar. La UE s’hi alineava enfrontant-se a aquells països que efectivament volien reduir la quota i deixar-la en les 15.000 tones que els científics havien recomanat ja l’any anterior, tot i que els mateixos científics ja advertien que aquesta xifra de 15.000 tones ja era massa elevada i suposava només una probabilitat del 50% que els estocs es poguessin recuperar. Un cop més, la UE va pressionar posant sobre la taula un TAC (quotes) de 25.500 tones –un 40% més! Finalment, ICCAT, un cop més claudicava sota les pressions d’alguns països i parts del sectors i adoptava una quota de 22.500 tones per a 2009.
Tot plegat fa que la Tonyina Vermella hagi esdevingut un clar símbol de la cobdícia humana. La indústria pesquera, tant a la UE com fora, va descobrir en la Tonyina Vermella una mena de gallina dels ous d’or que li va fer guanyar molts, molts diners. Al final, però, com sol passar, la mateixa indústria ha matat la gallina.
Els governs i les administracions europees en són també responsables per haver subvencionat amb diners públics algunes d’aquestes flotes i activitats, i per no haver controlat més i millor les males pràctiques permetent sovint, massa sovint, que els pescadors usessin el mar com una mena de propietat particular on podien fer allò que volguessin. Quan en realitat el mar n és de ningú, o més ben dit, és de totes i tots nosaltres. Qui ens ha demanat permí per expoliar-lo de la manera com ho han fet?
Tot plegat és un veritable deliri que, aquí a Brasil, s’hauria de revertir. Veurem.
(keep reading for English version ...)
(ENG) Everybody accepts that the bluefin tuna stock in the Mediterranean Sea and the eastern Atlantic is in a very bad state, heavily depleted due to overfishing. If the fishery is supposedly regulated by an international organisation, ICCAT, how could this happen?
To answer that, we have to back in time a few years, but much of the blame lies squarely at the feet of the EU. Bluefin tuna is highly prized on the Japanese market, especially for specialty dishes such as sushi and sashimi, where very high prices are paid for prime fish. In the 1990s, fishermen in the Mediterranean learned how to catch the fish and keep them alive in cages for several months to “fatten them up” – the fatter the fish, the higher the price in Japan. This new development unleashed a veritable feeding frenzy on bluefin, as countries around the Mediterranean sought to catch as much fish as possible. Fleets of new boats were built, and in the EU at least, many of them were subsidised.
By the early 2000s, scientists were warning loudly that fishing needed to be reduced. At the 2002 meeting of ICCAT, scientists recommended a quota of 25.000 tonnes of bluefin, but the EU, which is by far the largest fisher of bluefin, pushed through a quota of about 32,000 tonnes and locked it in for four years.
The next time the bluefin quota was reviewed, in 2006, a similar thing happened. After the overfishing since 2002 – due to setting the quota too high but also to massive amounts of illegal fishing – the stock had declined quite a bit and the scientists recommended a quota of 15.000 tonnes. But the fish is simply worth too much money to leave in the water, and the quota agreed by the EU and others was 29,500 tonnes in 2007, gradually reducing to 25,500 in 2010.
Last year, the fishing industry was screaming that no further reductions in quota could be tolerated, otherwise they would be driven out of business. The EU obliged, or at least did their best, by blocking those countries that wanted to drastically reduce the quota. While the scientists warned that even 15.000 tonnes was too high by that point, the EU was ready to accept a quota of 25.500 – 40% greater! Finally, ICCAT decided to pay lip service to conservation, and the quota was agreed at 22.500 tonnes for 2009.
So essentially, bluefin is today in such desperate straights due to human greed. The fishing industry, in the EU but also in other countries, saw a chance to make some very serious money. The politicians, in the EU but also in other countries, went along with that, by building too many boats, often with tax-payers’ money, and by letting the fishermen do more or less what they wanted on the sea, so that even the rules that had been adopted were not respected.
It has been, literally, a feeding frenzy for the poor tuna.
Note: Thanks to Michael Earle for these notes
Font Foto:Jeffrey L Rotman/Corbis
