La tardor ha convocat els poetes de tots els temps i de totes les sensibilitats. Aquest cap de setmana: heu vist els colors, els sons (del vent), les vibracions... tardorals? Hui, encara que el sol lluïa plàcid, ha fet un dia fred i ventós. A mi m'ha fet pensar en el poema de Verlaine "Cançó de tardor", del qual faig una traducció improvisada i precipitada. Si voleu escoltar una versió musical del poema podeu entrar en el blog de Núria Aupí. I si voleu un poema (en romanés) sobre el tema, corglaçador (les paraules estan per emprar-les, que carai!), entreu en el blog de Josep Porcar Salms
Els llargs gemecs
dels violins
de la tardor
nafren el meu cor
amb un llanguiment
monòton
Tot sufocat
i ferit, en
tocar l’hora,
em recorde
dels vells temps
i plore
I me’n vaig
amb el maleït vent
que se m’emporta
cap ací i cap allà,
talment
una fulla seca.
(versió original)
Les sanglots longs Des violons De l'automne Blessent mon coeur D'une langueur Monotone.
Tout suffocant Et blême, quand Sonne l'heure, Je me souviens Des jours anciens Et je pleure
Et je m'en vais Au vent mauvais Qui m'emporte Deçà, delà, Pareil à la Feuille morte.
