El temps converteix les bones amistats en un consol que ens salva de moltes de les circumstàncies adverses amb què xocam inevitablement.
Al llarg de la vida una amistat passa per diverses fases: dos amics joves comparteixen experiències, parlen llargament fins a la matinada, els agraden les mateixes cançons, la música d’un acaba essent la música de l’altre, un llibre és bo perquè li va agradar al nostre amic, i si li agradà a ell a nosaltres també ens ha d’afectar positivament. L’amistat de joventut és una cosa excelsa.
Una llarga amistat comença essent un amor de joventut.
Però a l’amor li donam sovint un abast massa curt, i ens oblidam que l’amistat també és un amor, i no té les limitacions de l’amor de parella, que és tan bell però que sempre es veu sotmès a les interferències d’altres persones, interessos de més o menys importància. En canvi, l’amistat d’un amic al llarg de trenta, quaranta anys, no s’acaba mai. Un parèntesi de deu anys es pot salvar amb un retrobament que es converteix en una festa de l’esperit. Jo em vaig retrobar amb el meu amic Raül a Santiago fa dos o tres anys i em vaig sentir reconfortat. Caminar per la vella ciutat amb el meu amic fou una delícia.
Vull dir que amb els anys l’amistat és un consol, i no un consol qualsevol, sinó un consol que ens compensa dels sotracs inevitables, que solen ser una conseqüència del temps, quan ja som en un escaló del vessant de davallada de l’escala de la vida. No sé perquè avui m’he posat malenconiós, amb tot això de l’amistat i del consol de l’amistat. Jo som en aqueixa etapa en què es comencen a fer evidents les limitacions humanes, però també la manera de salvar-les amb els mecanismes de l’experiència. El millor de la vida és sebre utilitzar allò que tenim a l’abast amb l’enteniment despert. És ara, a la maduresa, quan m’adon que l’amistat és compartir un tassó de vi amb plaer. I el vi no és tan sols vi, sinó una metàfora del millor de la vida. És a dir, el vi ha de ser bo, naturalment. Un bon amic és un gran reserva que no es pot comprar a cap preu. No hi ha res comparable. Ens retrobam i parlam. Tornarem a les interminables hores de la joventut, quan encara no hi havia temps sentit com a temps, i tot era una festa dels sentits i de la llibertat. I a vegades l’amic ens regala alguna idea que és una conseqüència de la saviesa que ens dóna el fet de sentir-nos vius. Per exemple, en Raül em digué, parlant dels fills: els fills són fills nostres però també són fills de la vida. I ho record de llavors ençà...
